Josep Borrell i M. Àngels Pagès
Als ulls dels vilobinencs més joves sembla impensable que en aquest concorregut aeroport que tenen a tocar de casa, on més d’una vegada han agafat un Ryanair per anar a fer un café davant de la Torre Eiffel o arribar-se fins a Roma per delectar-se amb una pizza amb mozzarela autèntica, hi hagués hagut temps enrere una zona amb camps conreats, cases habitades i una activitat econòmica important, la de les indústries rajoleres. Ara aquesta zona no té cap altre nom que Aeroport Girona-Costa Brava i els protagonistes indiscutibles d’aquest escenari no són cap altres que els turistes i els avions. Abans, i sense haver de recular excessivament en el temps, l’indret era conegut com el veïnat de les Bòries i era un anar i venir de rajolers i rajoles, que entraven i sortien dels forns de la zona; els grans proveïdors d’obres de Girona i rodalies. El veïnat, amb les seves cases i les seves indústries van ser ‘sacrificades’ i van desaparèixer literalment del mapa per a construir-hi l’aeroport, que havia de servir per obrir les portes del municipi, de Girona, i de la Costa Brava al món. I de fet, ho ha fet, però amb alts i baixos. I precisament ara que aquesta infraestructura està en un dels seus millors moments, gràcies a la instal·lació de la companyia de baix cost Ryanair, es commemoren els 40 anys de l’aeroport. I en el marc d’una celebració com aquesta, res més adient que rescatar del bagul dels records com es va viure a Vilobí la construcció del que aleshores era conegut com el Camp d’Aviació.
En el viatge a través del temps que us convidem a fer en aquest reportatge pujarem a bord de la memòria d’un dels personatges de Vilobí que més van estar al peu del canó dels primers temps de l’aeroport, des que només hi havia rumors sobre l’emplaçament i fins a la inauguració, i passant per la construcció i les qüestions prèvies. Es tracta de Josep Maria Vidal, l’alcalde d’aquella època. De fet, quan el van nomenar alcalde, la decisió ja devia estar presa.
El nomenament
Quan al despatx del governador civil de Girona es debatia el nomenament del nou alcalde de Vilobí, també ja hi devia haver sobre la taula el nom d’aquesta població com a possible emplaçament de l’aeroport, al costat d’altres ─que més tard serien descartades─ com Banyoles, Riumors, Bordils, Cassà, Vidreres i Vilablareix. Igual com va passar a la majoria de vilobinencs quan van rebre la notícia que el seu municipi acolliria l’aeroport, Josep Maria Vidal va rebre amb sorpresa la decisió d’ocupar el càrrec. Segons explica, mai li havia passat pel cap que algun dia tindria a les seves mans la vara d’alcalde. Era el setembre del 1963 i en aquell temps Vidal estava enfeinat amb les tasques del camp i no tenia cap previsió de fer immersió en el món de la política. Aleshores, el seu projecte de futur era el dels seus camps, els seus terrenys, i com de com aprofitar-los al màxim. I precisament, quan a l’Ajuntament es va rebre l’ofici del Govern Civil que informava del nomenament de Josep Maria Vidal com a alcalde, ell tenia entre mans un viatge a França per anar a veure plantacions fruiteres per importar-les. “En Molins [l’aleshores ajudant del secretari municipal, Josep Pagès] em va venir a veure a casa i em va dir: ‘Em penso que t’han designat alcalde perquè ha arribat un ofici que així ho indica’ ─explica Vidal”. Però el que al cap de poc es convertiria en el nou alcalde de Vilobí no ho tenia pas tan clar i, malgrat l’ofici, l’endemà mateix va marxar a França, tal com tenia previst. I s’hi va estar una setmana. A la seva tornada, el nomenament ja s’havia oficialitzat i Vidal va acabar acceptant el càrrec. I així va ser com Josep Maria Vidal va ocupar el despatx de l’alcaldia, d’un edifici vell i petit, i amb un pressupost que no superava les 325.000 pessetes ─a anys llum dels 3 milions de pessetes de l’últim pressupost municipal signat per ell, el 1979, i encara més allunyats dels més de tres milions d’euros del pressupost d’aquest any 2007.
Rumorologia
La Diputació de Girona va emetre el seu primer informe avaluant la necessitat de disposar d’un aeroport per portar turistes a la zona el 1957, i des de llavors i fins que no va ser aprovat el projecte, el 10 de juliol del 1964, poca cosa més que rumors se sabien. Només als despatxos de les altes aldministracions tenien sobre la taula els noms de les poblacions candidates a acollir aquest equipament. Com a la majoria dels vilobinencs, al llavors ja alcalde Josep Maria Vidal també li havien arribat els rumors. Però la comunicació oficial sobre l’emplaçament definitiu no li va arribar fins que “un dia” ─no recorda exactament quan─ va entrar al registre de l’Ajuntament el projecte de l’aeroport. La decisió ja estava presa i, com passava en aquell temps, no hi havia res a apel·lar. Els rumors s’havien fet realitat i tots aquells que es miraven amb incredulitat aquells mandataris que anaven a inspeccionar els terrenys, van haver de tancar la boca
L’època de rumorologia va coincidir amb la de les primeres plantacions de pomeres al municipi, en els terrenys de l’alcalde Vidal. I la gent hi deia la seva: “Si a can Blavis hi planten pomeres no hi faran pas el camp d’aviació”. Aquesta afirmació la feien a partir de la creença que aquestes plantacions provocarien més boira, amb els conseqüents problemes de trànsit que això podria suposar per als avions. Malgrat les pomeres i la boira, l’aeroport es va aixecar allà, tot i que inicialment s’havia fet un primer marcarge un xic més avall, més a prop del poble, a la zona on hi havia hagut can Mingo. Però si finalment es va fer un segon marcatge i la pista aèria es va acabar fent on és ara, no va pas ser motivat ni per les pomes ni per la boira, sinó per evitar els enderrocaments de moltes més cases que les que ja es van haver de tirar a terra.
Primeres reunions
El projecte ja estava en dansa i els terrenys tenien un nom. Calia expropiar-los. La llista d’afectats era llarga i incloïa veïns de Vilobí i d’Aiguaviva, terme municipal que també ocupava una part de l’aeroport. La majoria no feia gaire que ho sabien i païen tot just la notícia d’haver d’abandonar les seves terres i les seves llars. Alguns ho havien sabut un pèl abans de la reunió oficial, i per casualitat. És el cas de Joan Serra que, quan va anar a la Diputació de Girona per demanar permís per a comprar una màquina per fer rajols al forn de can Cornellà, li van comunicar que ja no calien noves inversions perquè l’aeroport ja era un fet. El forn havia d’anar a terra. Aquest, i també el de can Pastells i el de can Marieta. Els altres sis es mantindrien dempeus un temps, però s’havien de reconvertir perquè les terreres ─la materia primera d’aquestes rajoleries─ havien quedat en un no-res a causa de les obres. I, com els forns, van haver d’enderrocar-se un grapat de cases, com la d’en Mas Bosc o la casa nova d’en Mas Bosc, can Mau, can Casota, can Toni Ros, ca n’Homs, can Buixó, can Marieta, can Call, can Ritu, la Casilla o can Call d’Aiguaviva. Ni temps van tenir molts dels inquilins de retirar els seus objectes personals abans que les màquines no comencessin a obrir rases. Els carros carregats d’estris, bosses i pertinences que havien de fer la mudanza, compartien espai amb les primeres màquines que van treballar en la preparació dels terrenys de l’aeroport.
Vidal recorda com si fos ara aquella primera reunió al Govern Civil. “Calia expropiar els terrenys però s’havia d’arribar a un acord consensuat per evitar una expropiació forçosa i aconseguir que l’experiència dels propietaris fos el menys traumàtica possible”, comenta Vidal. En aquella convocatòria hi havia tots els afectats, els alcaldes de Vilobí i Aiguavia, el governador civil, Víctor Hellín Sol, el president de la diputació, Joan de Llobet; i representants de l’aleshores Ministeri de l’Aire. “Vam ser uns acèrrims defensors dels propietaris. No vam aconseguir els preus d’avui en dia. Aquells eren altres temps, però els preus es van acabar ajustant força; i la majoria de veïns van aixecar cases noves a prop, a Salitja”, recorda Vidal. A part de les indemnitzacions, corresponents als terrenys i a les cases, Vidal recorda que ell i el seu homònim d’Aiguaviva van aconseguir imposar en aquella reunió diverses condicions, que es van acabar complint. D’entrada, va quedar garantit que els afectats poguessin optar a ocupar alguna de les places laborals que es convoquessin derivades de la posada en funcionament de l’aeroport. I així va ser com molts d’ells, i també altres veïns de Vilobí, formessin part de la plantilla. Alguns van execir de guardes, d’altres de jardiners o bombers, administradors i aparca-avions ─l’actual senyaler─. Alguns d’ells encara mantenen aquestes feines. “Aquesta va ser la sort de molta gent”, puntualitza. En aquella reunió, també es va acordar restablir els terrenys, i les carreteres. Van caldre, però, més reunions i si les carreteres avui són les que són va ser gràcies a la insistència de Josep Maria Vidal que, malgrat que en aquell temps la gent solia acatar les ordres i decisions dels superiors, l’alcalde vilobinenc va fer sentir la seva veu. Una de les trobades més tenses que recorda Vidal va ser al cap de poc d’iniciar-se les obres. En aquella primera reunió s’havia concretat restituir els camins entre Salitja, Aiguaviva i Vilobí però això, de moment, no passava i els veïns havien de fer grans voltes per anar d’un lloc a l’altre. S’anaven a queixar a l’Ajuntament, però aquest estava lligat de mans. La situació era tan conflictiva que, tot i que en aquell temps les manifestacions eren més que prohibides, els afectats amenaçaven de sortir al carrer perquè va arribar a un punt que gairebé no podien ni sortir de casa. “No vaig ni demanar visita al governador civil i em vaig presentar al seu despatx”, recorda Vidal. “No em penso moure d’aquí fins que no em rebi”, va anunciar a la secretària. Exposant-se fins i tot a ser imputat per ‘desacato’, Josep Maria Vidal es va plantar davant del governador i li va recordar les promeses acordades. El governador li va demanar temps, però Vidal només li va donar un parell d’hores.
No va haver ni de tornar a parlar amb el governador. Quan tornava al Govern Civil, disposat a tornar a entrar al despatx del governador, per les escales es va trobar amb el president de la Diputació gironina, que li va anunciar: “No cal que pugis, vine a la Diputació, que ja està tot arreglat”. Així va ser com va aconseguir unes 600.000 pessetes per poder restablir aquells camins perquè els veïns, metges i veterinaris poguessin traslladar-se d’una casa a l’altra. Entre alguns dels vials que es van refer aleshores hi havia el que va d’Aiguaviva a can General.
Les obres de la ‘república independent’ de l’Aeroport’
Josep Maria Vidal parla de la ‘república independent’ de l’aeroport fent al·lusió al fet que no es van demanar permisos d’obres, ni es van pagar, per tant, impostos a l’Ajuntament, cosa que ara seria no només impensable sinó també il·legal i punible. Parlar, escriure i descriure ara aquelles obres faraòniques és difícil perquè el lector d’avui pugui entendre la magnitud de tot aquell procés constructiu, tant per la importància i les expecatives posades en el futur aeroport, com pels recursos i avanços tecnològics d’aquella època i pel cost, pressupostat en 211 milions de les antigues pessetes.
Com a preàmbul de les obres hi va haver el marcatge, que el van fer els tècnics de torn capitanejats per un dels veïns de la població que més es conexia aquelles terres, Josep Borrell, l’agutzil. Van començar a marcar el terreny per can Domingo i, d’aquí, van anar pujant. “Haga usted un mojón”, li deien els militars a Borrell, que d’entrada no sabia que el que li demanaven era que hi marqués les fites. I mentre això passava, la immensa majoria dels vilobinencs encara no es feien amb la idea de tenir l’aeroport a tocar de casa i, encara menys, d’haver de conviure durant tant de temps amb les sorolloses i voluminoses màquines. Això passava pels volts del 25 de juny del 1965. Les màquines, uns impressionants gegants metàl·lics amb quatre colossals rodes, encara no havien fet acte de presència a Vilobí. De fet, encara no havien ni traspassat fronteres. Venien de França, provinents de la constructora Bec. Alguns dels enginyers francesos i operaris ja estaven mig instal·lats a Vilobí, l’empresari i el fill, en una caravana; i alguns alts tècnics a l’hotel Ribot. De moment, però, les màquines estaven aturades a la frontera, a la Jonquera. Sembla que hi havia qüestions de paperassa que no estaven resoltes, i el comboi amb les màquines va haver de passar algunes nits al ras, al peu de la N-II, a tocar les duanes.
Els problemes burocràtics es van resoldre i les màquines van començar a operar el 15 de juliol. Tenien molta feia per endavant. Calia moure un milió i mig de metres cúbics de terres. No en va els estris que utilitzaven eren potentíssimes màquines pesants, mai vistes. “Eren autèntics gegants”, comenta Vidal. Una imatge val més que mil paraules: vegeu una de les fotos que il·lustren aquest tema, on els lectors podran observar la magnitud de les màquines. Sans, el fotògraf de l’aleshores diari ‘Los Sitios’ va captar el moment en què un dels enginyers hi passava per sota amb un cotxe. No és per menys perquè només les rodes d’aquells aparells feien 2,60 metres d’alçada. Eren unes màquines Caterpillar. I com aquelles en van arribar una quarantena, algunes de les quals amb una potència de 560 CV i amb capacitat de transportar 33 m3 de terra. I és que amb tanta terra per remoure i transportar hi havia molta feina. Els operaris treballaven dia i nit perquè hi havia una previsió de tenir les obres enllestides en dotze mesos.
El moviment de terres va ser ‘terrible’ i també l’anar i venir de les màquines, i d’operaris. De fet, a resultes de la mà d’obra que es necesitava a Vilobí va venir la primera immigració. Molts peons d’Andalusia van venir a treballar en la construcció de l’aeroport i van acabar fixant la residència a Vilobí. A diferència dels francesos, la majoria d’aquests peons s’allotjaven als barracons que es van construir a cal Ferrer Nou i també a ca la Remei Carreter “Eren com quarters. Grans naus, plenes de lliteres, on la guàrdia civil hi va haver d’actuar més d’un cop”, comenta Vidal.
Els primers ‘turistes’ també van venir en aquella època. Eren, per dir-ho d’alguna manera, ‘turistes de formigó’. I és que molta gent de la zona s’acostava a Vilobí a fer una peculiar excursió. No es tractava de visitar grans paratges naturals, com la Crosa, ni tampoc visites al patrimoni local. El que captivava als ‘turistes’ d’aquest temps eren les obres i la maquinària que treballava en la construcció de l’aeroport. Per aquests ‘excursionistes’ però també pels operaris, es va obrir aleshores Can General. La gent hi anava a berenar pa amb tomàquet, i també a l’anomenada Casota de les Boires, que després va anar a terra i posteriorment s’hi va aixecar El Mirador.
La inauguració
Un any i deu mesos després de l’inici de les obres va arribar l’esperat dia de la inauguració, l’1 d’abril del 1967. Va ser tot un esdeveniment. Gent vinguda d’arreu va col·lapsar els accesos de l’aeroport, malgrat que en aquella època el parc automobilístic no era el que és ara. I la prova gràfica la podeu observar en la imatge que es reprodueix en aquestes planes i que en el seu dia va publicar l’aleshores diari ‘Los Sitios’, en la qual s’observa la N-II (el que abans s’anomenava ‘la General’) totalment plena de cotxes. I és que ningú es volia perdre la inauguració, que va incloure un atractiu programa d’activitats, amb exposicions i exhibicions d’acrobàcia aèria, protagonitzada per l’exèrcit de l’aire.
La inauguració va ser multidisciplinar i va incloure de tot i més. Hi va haver, clar, una desfilada de tropes, i també d’autoritats, amb hissades de banderes ─ja us podeu imaginar quines─, cants d’himnes ─tampoc cal dir quin─, un festival aeri i una exposició filatèlica d’aquelles que aleshores s’estilaven tant, i també una sobre turisme. I clar, com no podia ser d’altra manera, la jornada es va rematar amb un sopar a La Gavina, reservat a les autoritats.
Nova carretera
Els primers avions carregats de turistes van començar a sobrevolar el municipi, mentre molts veïns de la zona feien camí cap a l’aeroport per iniciar o acabar la seva jornada laboral a les mateixes instal·lacions, o fent de taxi, un altre servei que es va exigir que fos prestat per veïns del poble. Josep Maria Vidal, però, no en tenia prou i segons explica tenia la sensació que la població vivia massa allunyada de l’aeroport. “Des de Vilobí l’accés de l’aeroport no era bo perquè s’havia d’anar fins a la Nacional, a la cruïlla per anar a Riudellots”, comenta. Calia obrir una nova carretera i Vidal va anar-la a sol·licitar a les autoritats. I així va fer els primers passos per aconseguir la carretera actual. De la Diputació es va aconseguir un ajut de 250.000 pessetes, 100.000 del Govern Civil i 50.000 més van ser aportades per la Cambra de Comerç. A part, els propietaris van cedir els terrenys. Tot i això, calien més diners. El projecte que havia dissenyat l’enginyer estava pressupostat per molt més del que es dispoasava. Van haver de refer els plànols seguint el perfil del terreny, evitant tants desnivells. I quan es va modificar, Vidal va portar-lo directament al constructor, alertant-lo, però, dels diners de què disposava perquè el cost s’hi ajustés. Després, per fer el pont de sobre el Riudevilla va haver de recòrrer als paletes de Vilobí, Joan Pagès i Joan Busquets. I quan tot això finalment va acabar, ja no en quedava ni cinc per posar la grava. L’alcalde va trobar la solució: va convocar els botiguers de Vilobí a una reunió en la qual va fer una recol·lecta amb què es va poder pagar la grava, extreta de la zona volcánica de Sant Dalmai. “D’aquesta manera, Vilobí va tenir comunicació directa amb l’aeroport i la carretera es va convertir en una gran artèria de comunicació”, conclou Vidal, tot afegint que més tard aquella carretera es va asfaltar, però aleshores se’n va fer càrrec la Diputació; i també es va aconseguir la carretera que va des d’Aiguaviva a l’aeroport.
Així va ser com, a grans trets, va començar la història de l’aeroport pel qual, al llarg d’aquests quaranta anys d’història, hi han passat uns 35 milions de passatgers. Va aixecar el vol molt bé, però des de mitjan dels setanta va anar perdent pes fins que es van limitar als vols xàrter de turistes estiuencs. Als inicis dels 90 va ser la pitjor època, però amb l’alliberament del mercat aeri i l’aparició dels vols de baix cost l’aeroport ha tornat a volar molt alt.
