UNA REFORMA AMB HISTÒRIA

Xavier Gabarró Vall
Fotos: Xavier GAbarró i Albert Sala

L’any 1776 Maria o Marià Comte va fer obres a casa seva. Així ho diu la llinda de la porta forana. Sabem segur que el sostre el va fer nou, el substituí per un de rajoles decorades, en una de les quals hi ha la data 1776. Els motius són força originals i poc freqüents i dues rajoles porten una inscripció: una, el nom de Maria o Marià Comte; i l’altre el de Joan Roca. ¿Qui era en Joan Roca? ¿ Era Maria o Marià?
Del sostre ja en vàrem publicar un article en el Llibre de la Festa Major de l’any 2005. Ara dediquem unes ratlles a parlar d’aquests dos personatges. És prou evident que el responsable d’aquest treball és un servidor però, ben mirat, si no fos perquè a ca la Joana vaig trobar un llibre sobre Brunyola (TEIXIDOR, Ricard: Brunyola. De castell a poble i de baronia a municipi. Ed. La Trona, 2006), jo no hauria tornat a escriure sobre can Comte. O sigui, que aquest article és culpa de la Joana.
Efectivament, en el llibre surt citat un tal Francesc Roca Comte, sastre de Vilobí i propietari de can Comte, que compra l’any 1780 una casa a Brunyola (Teixidor, 2006: 224). ¡Misteri resolt! Francesc Roca Comte és el fill gran i hereu de Joan Roca i de la pubilla de can Comte, Maria. Doncs no és del tot cert, però abans una mica d’història del mas. Dades del mas n’he trobat en diversos articles publicats en un llibre que recomano a tothom: ‘Vilobí d’Onyar, art i societat. Els articles que han fet història’ (2006).
L’hivern del 1337 Ramon Malars, senyor del castell de Vilobí, va capbrevar les seves propietats (capbreu: Relació, apuntament dels drets que gaudeix el Senyor o Institució sobre els seus masos i habitants que hi viuen). El notari enllesteix a ‘Gulielmus Comitis’ el dissabte 17 de gener del 1338: ‘Sigui conegut per tothom. Jo, Guillem, pagès de la parròquia de Vilobí, del castell del mateix terme i diòcesi de Girona, confesso i us reconec a vós, noble Ramon Malars, com a senyor del castell que li sóc home propi i sòlid del dit castell, per raó del meu mas Comte de l’esmentada parròquia i que tinc per lo dit castell. Us faig la promesa a vós i als vostres successors en lo dit castell, de fidelitat i lleialtat com a home propi tingut i considerat tan pel costum com per la llei.
Pel mas, les meves terres, honors i possessions tingudes, us prometo a vós, senyor del castell de Vilobí, cada any un cens en espècies i en moneda: per Nadal us donaré 13 sous de moneda barcelonesa, per sant Feliu us faré un feix de palla i una mitgera d’ordi.
Pel maig us faré una jove [una jornada de treball pel senyor] i per la sembra dues i per la jornada d’escampar fems que prometo fer rebré 14 garbes; també us prometo dues manedes [dues jornades en la vinya del castell] una per veimar i l’altre per cavar.
Així mateix, estic d’acord i prometo a vós, Ramon Malars, com a magnífic senyor del castell i als vostres successors de lo dit castell, i davant del notari públic de Girona, que intervé segons mana la llei, que totes les percepcions degudes a lluismes, foriscapis, empares, retencions, així con totes i cada una de les prestacions derivades del vostre domini directe, són pel castell, i en el seu nom per a vós i pels vostres successors. I juro per la meva pròpia voluntat, per Déu i pels quatre evangelis tocats corporalment per les meves mans, ser certes i sòlides totes i cada una de les afirmacions reconegudes i confessades mes amunt per mi, i juro també mai no contrafer ni contravenir sense causa o raó’. (Aquest capbreu és fictici, basat en l’original del mas Severich de Brunyola de l’any 1575, publicat per Teixidor, 2006: 213-214. He substituït: el propietari, Margarida, esposa de Gaspar Barceló, pel de Guillem Comte; el senyor enfiteute o sigui la Pia Almoina per Ramon de Malars, i les prestacions del mas Severich per les de Can Comte, les quals han estat publicades per Marquès, 2006: 58-60)
A part de les prestacions esmentades, el pagès pagava al senyor un altre “impost”, l’anomenada tasca. Acostumava a ser una tasca i mitja (una setena part) dels esplets (collites) de pa (blat i ordi) i una tasca o onzena part dels de vi, lli i cànem (Marquès, 2006; 49).
Determinar el grau de riquesa de can Comte comparant les prestacions amb els d’altres masos és un error (Marquès,2006: 49), ara bé, 37 anys més tard 15 masos de Vilobí compren per al Rei Pere III de Catalunya la jurisdicció del poble. Cal pensar que eren els pagesos econòmicament més potents i, al mateix temps, els més perjudicats pel fet que la jurisdicció fos tinguda pel senyor del Castell (Marquès 2006: 67-72). Can Comte no formava part dels 15 però si analitzem les obligacions de 9 d’ells en el capbreu de l’any 1337 comprovem que la mitjana de prestacions en diners i espècies (diners, ous, gallines...) del nou masos és de 2.6 i la de can Comte es de 3, en les prestacions personals (batudes, joves, sembra...) el nostre mas es l’únic obligat a totes elles, i només Oliveres i Dogal han de fer joves; la resta no estan obligats a complir-ne cap.
La documentació estudiada de Vilobí del segle XVIII permet fer-nos una idea més precisa del mas i de la seva riquesa (Marquès, 2006: 157-170). L’any 1717, Nicolau Comte declara una finca de 18 vessanes de terra conreada i 30 de bosc. De bestiar afirma tenir 8 bous, 2 eugues, 9 porcs, 15 ovelles i 12 anyells. Paga 10 sous del gros i 37 del petit; finalment, la taxa municipal que li pertoca és de 87 (¿Lliures?). La taxa de la resta de les cases oscil·la entre 290 la més alta i 14 la més baixa. Declaren ser propietaris de terra 55 persones, d’aquest, 27 són definits com pagesos, o sigui, que disposen de suficient terra com per poder-ne viure, els altres, podríem dir que són agricultors a temps parcial. Dels 27 designats com a pagesos només 6 són propietaris i entre aquests hi ha en Nicolau Comte. La resta són masovers (Marquès, 2006: 160). Heu de tenir-ho en compte quan consulteu documents antics, perquè no totes les persones anomenades ‘pagesos’ són propietaris.
Si tenim present que la vàlua d’un mas es mesurava pel nombre de bous, trobem que hi ha 44 cases que declaren tenir-ne, sumant un total de 226 caps (Marquès, 2006: 167-168 ), el promig és de 5 bous per casa i can Comte en té 8. Tot fa suposar que estem davant d’una explotació agrícola mitjana, tirant més cap amunt que cap avall.
El següent document que he estudiat és un llevador de cens de Salvi i Joan Comte a favor de Joan de Cruïlles, senyor del castell. realitzat l’any 1731 (Arxiu de la família Vivas): ‘Escritura de confesion otorgada por Salvio y Juan Compte a favor de D Juan de Cruïllas’.
En ell i davant de notari: Salvi Comte, pagès home útil i propietari del mas Comte, i Joan Comte, també pagès i fill hereu, reconeixen a vós noble senyor Joan de Cruïlles Sitjar, senyor del castell, feu de Bedós i castlania de dit castell i ‘Facimus et prestamos faceregue et prestare debemus, tenemus et promittimus’ a vós ‘in fasto sanctorum Petri et Felicis mensis Augusta’ (Sant Pere i Sant Feliu,1 d’agost) tres mesures de ‘cibaria’ , 1’oca petita el segon dia de juliol i per Nadal deu diners en moneda.
Dues aportacions d’aquest llevador és que dóna a conèixer el propietari del mas l’any 1731: Salvi i l’hereu Joan, però també esmenta que existeix un capbreu de Dalmau Selva ‘àlias Comte’ i la seva muller Magdalena, en possessió de Francesc Pasqual, notari de Girona l’any 1595, a favor d’Elena de Cruïlles; un altre de Pere Comte realitzat davant de Joan Guilana, notari de Girona l’any 1435; i, el darrer, de Guillem Comte i el seu fill fet pel notari Guillem Llobet el 1364. No hi ha constància del capbreu de l’any 1337. Això planteja un seriós dubte ja que s’ha d’interpretar que el 1337 el mas no existia i la propietat de ‘Gulielmus Comitis’ era una altra. També pot ser un oblit (el no esmentar-lo) del notari que confeccionà el capbreu de l’any 1731, però entre les documents conservats en l‘arxiu de la família Vivas hi ha un llevador de can Gener redactat pel mateix notari i època en el qual sí que es recorda el capbreu de l’any 1337.
Hi ha una altra possibilitat, les prestacions d’ambdues capbrevacions (1337 -1731) són diferents: per exemple en el primer són 13 sous i en el segon 10 diners; en el capbreu del 1731 hi ha una oca que no hi és en el del 1337. És molt possible que el mas és redimís d’alguna prestació i que, precisament, per aquest motiu el notari no esmenti el primer de tots el capbreus, ja que Salvi i Joan prometen al senyor de Castell: 3 mesures de ‘cibaria’, una oca petita i 10 diners com ‘prout ita fuit recognitum et capbrevatium’ (com així fou reconegut i capbrevat) per Guillem Comte l’any 1364, o sigui, ells es comprometen a pagar el mateix que Dalmau Selva el 1596, Pere Comte el 1435 i Guillen Comte el 1364.
Juntament amb el llevador he trobat un document contemporani, tracta d’una reducció del cens concedit pel senyor del castell a favor de Salvi i Joan. Resumint ens diu: Segismund Nadeu, servent i administrador del noble senyor Don Joan de Cruïlles, en nom del dit senyor principal meu, us redueixo a vosaltres, Salvi Comte i Joan Comte perquè ho accepteu i als vostres, a perpetuïtat, aquelles tres mesures de ‘cibaria’ segons el costum habitual, una oca petita i deu diners els quals cada any doneu i heu de donar d’acord amb la sentència del capbreu feta dels abans anomenats censos per Dalmau Selva ‘àlias Comte’ i la seva dona Magdalena, senyora del citat mas Comte, i en compensació donareu i haureu de donar vosaltres i els vostres cada any de cens perpetu dos sous de Barcelona en la festivitat del naixement del Senyor (Nadal). Observeu que el notari esmenta un únic capbreu, el de Dalmau Selva. ¿S’ha oblidat dels altres?
També he tingut l’oportunitat d’estudiar una ‘capbrestació’ de l’any 1731 de dues peces de terra feta per ‘lo pare i fill Salvi y Joan Compte los dos pagesos de Vilobí a favor del Noble Senyor Don Joan de Cruïlles Sitjar y Çarriera a Girona domiciliat’
La primera és una peça de ‘terra alzina’ abans anomenada masoveria de Caraholes i, la segona, és un terreny de quatre jornades de bou del mas Isern, totes dues de Vilobí. De cadascuna paguen, tots els anys, una tasca i mitja de pa i una tasca de vi, lli i cànem. A més, de la darrera paguen un diner. Observeu que la quantitat no ha variat amb els segles.
La de ‘terra d’alsinar’ ja fou capbrevada per Dalmau Selva, ‘àlias Comte’, a favor de Joan Olmera Bianya i de Cruïlles, marit d’Elena de Cruïlles, senyora del castell l’any 1595. I anteriorment per Antoni Gonech, mercader de Girona i propietari del mas Nogal, a favor de Miquel Xicot senyor de feu de Bedós l’any 1527. I abans encara per Pere Mascaró a favor de Joan Trull l’any 1355.
La peça de quatre jornades de bou fou capbrevada per Dalmau Selva a favor d’Elena de Cruïlles l’any 1595 i abans per Guillem Comte a favor de Guillem de Vilacuto (¿Vilaüt?) militar i senyor de la castlania de Vilobí l’any 1364. Veieu que estem igual, no hi rastre del capbreu del 1337.
He apuntat tres hipòtesis, la més probable, és que estiguem parlant de dos masos diferents. El misteri quedaria definitivament resolt si poguéssim comparar els dos capbreus (1337 i 1364).
A partir d’aquí les dades de la família les he anat a cercar a l’Arxiu Diocesà de Girona. És segur que Francesc Roca Comte, propietari de can Comte, compra, l’any1780, una casa a Brunyola; he suposat que aleshores tenia entre 30-50 anys ja que el 1776 la propietària encara era la seva mare. Trobar constància del seu bateig fou el punt de partida per arribar al seu avi que és, precisament, en Joan, fill d’en Salvi:
Joan contrau matrimoni amb Teresa pels volts del 1717. L’any 1719 és batejat Francesc Comte, fill natural i legítim de Joan Comte, pagès de Vilobí, i Teresa, la muller; són padrins en Salvi Comte (avi patern) i Magdalena Colomer. Francesc mor el mateix any.
El 1721 neix el segon fill, Josep. És padrí Josep Colomer. El maig del 1721 mor la Teresa, després de parir, era el segon fill i cal pensar que devia ser un part relativament poc complicat, però tot apunta que va patir les febres puerperals, malaltia que causava gran mortaldat entre les dones. En Joan Comte es casa en segones núpcies amb Maria.
Fills de Joan i Maria: Isidre Josep Esteve Comte, 1725- 1725. Padrins: Pere Nadal, pagès de Quart, i Maria, muller de Pere Taverner, pagès de Castanyet.
Trobem el bateig de la nostra protagonista, Maria Esperança Francesca Comte:
‘El 7 d’abril de 1726 fou batejada a les fonts baptismals de l’església de St. Esteve de Vilobí per mi Josep Fita Prevere i Vicari de Vilobí, Maria Esperança Francesca filla llegítima i natural de Joan Comta i de Maria cònjuge, foren padrins Pere Taverner de Castanyet i Esperança Comta de Vilobí, tots del Bisbat de Girona’.
Anna Maria Teresa Comte, 1728. Padrins, Josep Taverner, pagès de Castanyet, i Anna Vibolas de Brunyola
Maria Teresa Rosa Comte, 1730-1730. Padrins: Josep Gumbau, pagès de Castanyet, i Maria Colomer, muller de Josep Colomer d’Amer.
Anna Teresa Rosa Comte, 1731. Padrins: Pere Nadal, pagès de Quart, i Teresa Gumbau Taverner de Castanyet.
Rosa Teresa Maria Comte, 1733. Padrins: Francesc Comte de Vidreres, i Teresa Taverner de Castanyet.
Joan Josep Maria Comte, 1736-1737.
Francesca Maria Anna Comte, 1738-1738. Padrins: Andreu Roure, pagès de Vilobí, i Francesca Cassà de Castanyet.
Narcís Salvi Comte, 1739-1739. Padrins: Salvi Vilallonga, pagès de Brunyola, i Honora (?) Viader de Vilobí.
Elisabet Maria Comte, 1740. Padrins: Valentí Taverner, pagès de Castanyet, i Elisabet Comte de Massanes.
No van tenir més fills, i dels 10 només sobrevisqueren 5 filles, un fet habitual en aquell temps.
El maig del 1758 hi va haver una visita pastoral a la parròquia de Sant Esteve. En el llibre de bateig s’hi anota: ‘Mandando que en lo sucesivo se expresen los nombres y apellidos de los abuelos paternos y maternos del bautizado incluyendo el domicilio o vecindario de los referidos’. Gràcies a la visita podem saber que el cognom de la mare de Maria, segona esposa de Joan, és Taverner, veïna de Castanyet.
Ja suposàvem que els Taverner de Castanyet s’havien emparentat amb els Comte de Vilobí, donat el nombre de padrins d’aquesta família. Maria Taverner pertany a una de les famílies de pagesos més importants de la Selva, sobretot durant el segle XIX. L’any 1825 Pius Taverner compra el mas Viader de Castanyet a Salvador Viader, doctor en drets, per 10.000 lliures. (Congost, 1992: 197-198). L’any 1832 Manel Carreras ven el mas la Carrera per 1.000 lliures a Andreu Taverner, pagès de Castanyet (Congost 1992: 147). L’any 1846 l’hereu de la família tenia fixat un dot de 1.500 lliures, i les seves germanes de 1.600 (Congost 1992: 66), dades que demostren l’alt nivell econòmic i la riquesa patrimonial dels Taverner.
L’octubre del 1741 mor Joan Comte a l’edat de 50 anys. Havia fet testament el 26 de setembre del mateix any, en poder del mossèn de Vilobí. El 2 de novembre mor Salvi Comte (pare d’en Joan), a l’edat de 78 anys. Va fer testament davant del notari Mateu Fitó de Girona.
Joan fa testament per ‘malaltia corporal de la qual temo morir’. Els maresmes són: Isidre Colomer, cunyat, canonge de l’església de Sant Feliu de Girona; Francesc Comte, germà; Josep Colomer d’Amer; Josep Taverner i Josep Gumbau de Castanyet.
Pels padrins ja havíem intuït que el cognom de la Teresa (primera esposa de Joan) era Colomer, amb el testament ho podem confirmar. Poc sabem dels Colomer d’Amer, tan sols que era una família pagesa amb un alt nivell econòmic, ja quel’any 1777 l’hereu tenia assignat un dot de 1.200 lliures i les germanes o germana de 1.000 lliures (Congost, 1992: 65 ). Us adoneu que les aliances Comte-Colomer i Comte-Taverner són un fidel reflex de la norma d’aquell temps. La pagesia casava els hereus amb noies del mateix origen social i semblant nivell econòmic.
Seguint el fil del testament: el primer de tot és encomanar la seva ànima a l’altíssim i mana que siguin 5 sacerdots que facin missa a l’església de Sant Esteve de Vilobí. Segueix dient: ‘pels agradables serveis que he rebut i si Déu vol espero rebre de Maria Comte la meva muller, vull i mano mentre mantingui el meu nom vivint a casa i sense marit, en cas que no pogués viure ella en pau i quietud amb el meu hereu es ma voluntat tinga ella habitació així en ma casa sia senyora del quarto. I se l’hi dongan tots los anys 5 quarteres de bla , 2 carregas i mitja de vi de ma collita, 22 lliures de carn de tossino i 18 lliures en diners .Hen cas que vulgue contraure matrimoni es ma voluntat se li donguin 50 lliures a mes de la dot que hi ha portat en ma casa’.
Referent als fills diu: ‘mano que els meus fills i filles s’els i dongui la legitima a tots ells i tot allò que a ells els pertany segon judici del meu hereu i maresmes”.
Anomena hereu universal Josep i en cas que mori sense descendència ni testament, mana que sigui Maria i així successivament amb la resta de les filles. Són testimonis: Esteve Gispert, mestre de cases; Màxim Vinyes, sastre; Jaume Roure, pagès; Josep Viader, pagès i Joan Boza (?), llicenciat. La situació d’ella és freqüent, vídua obligada a viure amb l’hereu que no és fill seu. En Joan, tement que no s’avinguin, ho té present al testament. Bones intencions però inútils, la realitat és que 3 anys més tard ‘Miquel Camps, jove treballador de Vilobí, casa amb Maria Comte vídua de Joan Comte’. És obvi que no s’han entès.
Estem davant d’un conflicte d’interessos entre les dues famílies nouvingudes: Colomer, l’hereu i Taverner, la mare i resta de filles. D’executors hi ha dos Colomer, dos de Castanyet i un Comte que arbitrarà la ‘batalla campal’ que tothom veu a venir. Pugna que acaben guanyant els Colomer però ja se sap, la vida dóna moltes voltes. Entre l’any 1747 i 1750 Maria (filla del difunt Joan), la nostra protagonista, contrau matrimoni amb Joan Roca, de Massanes. No es van casar a Vilobí, possiblement ho van fer a Massanes, i s’hi van instal·lar. L’any 1750 o el 1751 neix el seu primer fill, Miquel, çque tampoc és batejat a Vilobí. ¿On?
L’any 1751 mor als 30 anys, Josep, l’hereu de can Comte, solter. Va fer testament en poder de Miquel Ferrer, prevere de Vilobí. El seu testament aclareix molts dubtes: El motiu és per ‘Malaltia corporal per lo que temo morir’; els executors són: Josep Colomer, pagès d’Amer; Pere Viader, pagès de Vilobí; Pau Colomer, canonge de Sant Feliu de Girona i el rector de Vilobí. No hi ha cap Taverner, una prova més de les complicades relacions existents amb la seva madrastra.
Com és costum encomana la seva ànima a l’altíssim, vol 5 sacerdots al seu funeral i sia donada la caritat acostumada. Mana fer 25 misses a l’església de Sant Esteve, 12 a l’altar de la Mare de Déu del Roser i 20 misses a l’església de Sant Josep de Girona. Ordena siguin pagats els seus deutes i ‘a les meves mitges germanes 150 lliures de Barcelona pel dret de la legitima paternal al col·locar-se en matrimoni tan corporal com espiritual’. Fa hereva ‘Maria Roca Comte mitja germana meva, muller de Joan Roca, pagès de Massanes, avui habitant al terme d’Hostalric, filla de Joan Comte i Maria Comte abans Taverner i avui Camp’.
Segueix fent hereva a cada una de les seves ‘mitges germanes’ amb les condicions acostumades. A continuació del testament hi trobem un Codicil (afegit o ampliació del testament) en el qual ordena fer 10 misses a l’església del Carme de Girona i afegeix 25 lliures més a la legitima de cada ‘mitja germana’ seva.
De la lectura del testament s’extrau que Joan i Maria no viuen a Vilobí sinó ‘en el terme d’Hostalric’ i que ,com ja sabem, la madrastra s’havia tornat a casar. Recordem que va fer-ho amb un ‘jove treballador’ no pas amb un propietari. Poca cosa més podem afegir de Maria Camps, tan sols que va ser enterrada l’any 1777, segons el llibre d’òbits tenia 70 anys, això significa que es va casar per primera vegada amb 16 anys.
Maria s’ha convertit en la pubilla de can Comte. L’any 1753 ja hi viuen, ho sabem perquè el segon fill, Francesc Josep Joan Roca Comte, és batejat a la parròquia de Sant Esteve de Vilobí el 3 d’abril d’aquest any i en són padrins en Francesc Comte, pagès d’Hostalric i la Maria Anna Roca, de Massanes. Així doncs, Maria s’ha fet càrrec del mas.
En Josep Joan Jacint Roca Conte, el tercer fill, neix l’any següent. És batejat el 23 d’octubre i en són padrins Josep Roca, treballador de Massanes, i la Maria Anna, muller d’en Jacint Francesc, també de Massanes. Devien ser un anys difícils per la parella: poca gent per treballar la terra, quatre germanes per casar, les criatures petites. I tot plegat encara es complicà més: aquest mateix any en Joan i la Maria fan testament. Mentre Joan inicia el seu dient que ‘trobant que no hi ha cosa mes certa que he de morir i cosa mes incerta de la hora que havem de morir’, Maria fa testament per ‘malaltia corporal per lo que temo morir’.
Comencem pel d’en Joan: ‘trobanme sa de cos per la misericòrdia de Déu’, anomena executors: Domingo Gañete, reverend de Vilobí ‘que per temps sia’, Maria Roca Comte ‘carissima muller meva’, Rafael Roca, pagès i, Josep Roca, menestral. Deixa a la seva germana ‘per col·locació de matrimoni i no altrament’ 100 lliures i, que siguin donades ‘amb dues pagas’. I si mor sense descendència o aquesta no arriba a l‘edat de fer testament s’han de tornar 50 lliures als seus béns. A la seva mare: ‘un aposento de les meves cases durant la vida sense haver de pagar res’ i tres quarteres de blat. Als fills nascuts i ‘naixedors’ el dret de legítima, i a la seva dona: ‘per los bons i agradables serveis que he rebut i si deu vol espero rebre de Maria’ deixa a ella senyora i usufructuària de las caixes (diners) i béns ‘vivint ella a casa i sense marit i en habitació individual mantenint mon nom venerat i amb bona dotació, així que no tan sols aconsegueix aliments sinó que també la proposo usdefruit del meus béns per raó del qual vull que sia dita Maria sia tinguda i obligada de dit usdefruit en sustentar als meus fills i filles i pagar los càrrecs [deutes] de dit móns béns, llibertant-la de haver de prestar caució [dependre de] a mon hereu baix escrit, si emperò dita Maria torna a casar-se li deixo 200 lliures a la seva lliure voluntat’, fa hereu universal dels seus mobles i immobles a Miquel, en cas de mort que sigui en Francesc i per últim en Josep.
Maria està malalta, a finals d’octubre bateja en Josep i el testament és signat el 8 de desembre; és evident, doncs, que pateix una malaltia derivada del part, com tantes dones. Anomena executors: Joan Roca ‘marit meu’, Josep Viader pagès de Vilobí i Esteve Fradera també de Vilobí. A les seves tres germanes, Teresa, Rosa i Isabel, ordena ‘Quant tingan col·locació de matrimoni sel haja de fer unes faldilles de estemenya [?] blava guarnides amb unes puntillas que tinc en el calaix de la caixa’. (La famosa caixa de núvia, La dona sempre n’aportava una com a dot, en el seu interior hi guardava les seves pertinences, roba, joies. A principis del segle XVII la calaixera va anar ocupant el lloc de la caixa, però en el camp català fins a la segona meitat del segle XIX la dona aportava al dot la caixa tradicional).
A Francesc i Josep els dóna ‘en matrimoni no altrament’ 200 lliures. A Joan ‘que queda vidu (...) Que cada any els bens de mas Comta li donguin sis quarteres de blat de la collita 25 lliures de tossino i 18 lliures de Barcelona i habitació en la casa que vulgui. Si, emperò passava en segon matrimoni en tal cas no vull que se li doni cosa alguna’. Segueix afegint que: ‘Per los bons i agradables serveis que he rebut i si deu vol espero rebre de Joan carissim marit meu, deixo aquell senyor i major i usufructuari del mas heretat i bens vivint en la casa i sense muller’, continua com el de Joan; o sigui, que està obligada a mantenir els fills, a pagar càrrecs. Fa hereu Miquel, en el cas que mori sense mainada ni testament serà en Francesc, després Josep i finalment les seves germanes.
Els testimonis d’ambdós són el mateixos: Josep Moresch, mestre; Josep Planiol, menestral; Gabriel Dalmau i Jaume Dalmau, bracers; Domingo Carles i Josep Viader. Maria és contundent: si Joan torna a casar-se li treu tot, en canvi Joan diu que si Maria ho fa ‘li deixo 200 lliures a la seva lliure voluntat’ ¿Per què? ¿No seria més lògic que no li deixés res i que els seus béns passin a l’hereu? És molt possible que les 200 lliures siguin el dot que aportà Maria al matrimoni.
Dos testimonis són bracers. ¿Treballen al mas? Els executors de Maria posen en evidència la poca família que té, no hi ha cap Comte i Anna Maria deu estar ja casada, ja que no s’inclou al testament. No crec que sigui morta ja que no l’he trobat al llibre d’òbits de Vilobí.
Maria es recupera i continua tenint fills:
Joan Andreu Dalmau Roca Comte és batejat el 14 de novembre del 1756 i els seus padrins són en Josep Gubau, pagès de Castanyet, i la ‘Maria Anna Roca, jove donzella de Vilobí’. ¿La germana d’en Joan que ha anat a viure a Vilobí?
En Jeroni Josep Francesc Roca Comte. És batejat el 10 de desembre del 1758 i l’apadrinen Jeroni Peres, menestral d’Hostalric, i Isabel Comte, muller de Francesc Comte, d’Hostalric.
La Maria Teresa Rosa Roca Comte (¡Per fi una nena!,) és batejada el 28 d’abril del 1761 i fan padrins en Rafael Roca, pagès de San Andreu Salou, i la Teresa Marquès Comte, muller de Jaume Marquès, menestral de Vilobí. Una germana de Maria que s’ha casat i han fet padrina.
En Pau Cosme Damià Roca Comte, batejat el 12 de gener del 1764, la lletra del mossèn es il·legible; tan sols arribo a entendre que els padrins són del bisbat d’Urgell.
En Jaume Salvi Josep Roca i Comte, batejat el 14 de desembre del 1766. Els padrins són en Jaume Marqués ‘mestre de cases’ (el marit de la germana) i Teresa Taverner Huix, muller de Josep Taverner, pagès de Castanyet.
Maria no va tenir més fills, en total 7 nois i 1 noia, déu n’hi do! Parlem dels padrins: una conclusió prou significativa, són els pocs familiars que Maria tenia a Vilobí, una germana i el seu home són els únics padrins del poble. Observem com hi ha padrins de part dels Roca, quasi tots de Massanes, uns pocs Comtes d’Hostalric i de Vidreres, i els Taverner, la poderosa família de propietaris que recuperen la influència que havien perdut amb l’anterior hereu. Recordeu que el padrí de la Maria era un tal Pere Taverner.
Ja som al 1767. Ara és una bona ocasió per recordar les paraules escrites,l’any 1749, per mossèn Baldiri Rexach: ‘Pero la utilitat mes admirable de la agricultura està en que quants mes fills te un pagès mes es rich, perquè sos fills desde sa petita edat, començan a socórrer, i ajudar a son pare. Los mes petits guarden los porcells [porcs], i la ovelles. Los que son mes grans, guarden lo bestiar en gran tropa; i los que son robustos, treballen la terra ab son pare’ (Rexach, 1923: 280-281). En Miquel té 16 anys i de ben segur que treballa la terra amb el seu pare, en Francesc i en Josep, amb 13 i 12 anys, respectivament, s’encarreguen del bestiar gros i en Joan i en Jeroni, de 10 i 9 anys, ajuden amb el bestiar petit. Maria Teresa, amb 6 anys, té cura dels petits, en Pau i en Jaume. Tots ajuden.
No hi ha dubte que els anys següents són els millors i de més prosperitat econòmica malgrat que foren períodes de males collites, però, com a propietaris, el conseqüent increment del preu del blat els beneficià.(Pujol, 2006: 180). El 1776 el matrimoni no havia perdut cap fill, un fet realment excepcional per aquella època. Durant el període 1753-1763 foren batejats a l’església de Sant Esteve de Vilobí 356 nadons i en el mateix període enterrats 133 albats , entre 3 i 4 nens de cada 10 no arribava als 12 anys.
L’any 1776 tots els fills treballen a la finca, ja que encara no n’hi ha cap de casat, Els cinc primers tenen més de 18 anys, una fortuna per una casa de pagès. Els més petits tenen 12 i 10 anys i ja no són una càrrega. Segur que el mas necessitava moltes reformes i ara era el moment. A més, un cunyat és mestre de cases i, per acabar-ho d’adobar, Maria celebra els 50 anys i en fa 25 que, amb el seu espòs, viuen al mas, un altre bon pretext.
La decoració de les rajoles és el reflex de l’ambient que respira la família, original, espontània, alegre, treballada i malgrat que a la llinda surti només el nom de la propietària, Maria, en el sostre hi són tots dos, indicatiu que han sigut els dos, junts, els que han aixecat la casa, la família, el mas.
El 1778 Josep es casa amb Francesca Salvatella. El mossèn anomena en Josep ‘treballador’ i al pare de la núvia ‘jornaler’.
L’abril de 1781 es casa l’hereu:
Miquel Roca ‘treballador’ (tatxat ‘pagès’) de Vilobí contrau matrimoni amb Francesca, jove donzella filla natural i legítima d’Antoni Xifra, pagès de Medinyà. Mentre que en Josep, treballador, es casa amb la filla d’un jornaler, en Miquel, propietari, es casa amb la filla d’un propietari.
Aquest mateix any mor en Jeroni, amb 21 anys, sense combregar ni havent rebut l’extremunció, és una mort sobtada. ¿Un accident? Les desgràcies no vénen soles i el mes octubre mor amb 26 anys la dona d’en Josep, just un mes després de tenir una filla, Francesca; l’avi Joan n’és el padrí.
L’any 1782 Joan i Maria fan testament conjunt:
Joan està malalt, ‘estic en lo llit per una desgràcia que tinc en la mà dreta’ i ha considerat juntament amb 'la seva amada muller Maria’ (...)’i trobar-se ella, pubilla de mas Comte, per lo amor que nos havem sempre aportat per la gràcia de Déu havem resolt los dos junts fer testament per lo que dita Maria Comte i Roca muller de Joan Roca disposada al capçal del llit de Joan marit i estant amb perfecta salut ha resolt junt amb el seu marit fer lo present testament’. Fan executor a Miquel el fill gran ‘que faci i cumpla lo que se trobarà baix escrit i ordenat’. (...) ‘Volem ordenem i manen que llurs fills, això es, Francesc, Joan, Pau i Jaume sels haja de donar per via legitima paterna i materna 200 lliures barceloneses a cada un d’ells com això o férem quan casarem a Josep llur fill amb Francesca Salvatella i que a mes de las 200 lliures se’ls hagi de donar un llit de peu de gall [El llit de peu de gall és un model característic i popular del segle XVIII. És un llit molt simple format per dues brancades amb peus bifurcats que semblen una Y invertida, suportant un nombre variat de fustes travesseres] i una màrfega [matalàs farcit de pellofes que, fins fa poc, eren de blat de moro], dos llençols i una borrassa [manta de cànem] tot nou . Les 200 lliures que assenyalem a cada un dels nostres fills volem que, en cas de morir nosaltres antes de col·locarse en matrimoni, que el nostre hereu les hagi de satisfer amb tres pagas ja que no volem que s’hagi de vendre cap peça de terra com ho hauria de fer si no hi haguessin les tres pagas’. (...) ‘És la nostra voluntat i nos deixem senyors, majors i potent usufructuari dels nostres respectius heretats i béns de modo que lo que sobrevisqui sia a soles amo com ho som ara junts, per fer dels nostres bens allò que nos paresca mirant, emperò sempre la utilitat de la nostra família es dir que la administració dels bens sia del qui viurà i que el nostre hereu i demés familiars hagin de raonar amb el que sobreviurà sia jo Joan sia jo Maria per amor i respecte com ho som ara de persona’. Fan hereu en Miquel i, com sempre, la resta de fills si s’escau. ‘Fet lo present testament per boca pròpia dels dits testadors Joan posat en lo llit i Maria assentada en lo capçal del llit i en lo quarto en pujar les escales de la sala a ma esquerra. I com Joan no pot escriure i Maria no sap escriure no signen’.¡Que diferent de l’anterior!
Per començar el fan junts i el malalt és en Joan, es deixen mútuament usufructuaris sense condicions (és cert que ja no tenen una edat per casar-se però recordeu que la mare de Maria es torna a casar desprès d’haver tingut 8 fills). Si no posen condicions és perquè deuen confiar plenament l’un de l’altre ‘per amor i respecte com o som ara de persona’.
Els testamentaris acostumen a designar com executor a una persona de màxima confiança, en aquest cas és l’hereu, una altra prova de les bones relacions que hi ha a la família. La Maria Teresa no és citada al testament i tot indica que o bé s’ha casat (però en Josep esta casat i l’esmenten ‘com això o férem quan casarem a Josep llur fill amb Francesca Salvatella’) o bé és morta i enterrada en una altre municipi, ja que no consta en el llibre d’òbits de Vilobí.
El 1784 en Francesc, ‘jove sastre de Vilobí’, contrau matrimoni amb la Teresa Fortià, filla d’Isidre Fortià, pagès d’Estanyol. El tercer fill ha après un ofici.

Maria, la nostra heroïna, deixa aquest món el 1788, quan tenia 62 anys.

L’any 1791 mor la dona d’en Miquel: ‘Francesca Comte muller de Miquel Comte i Roca... Sols ha rebut el sacrament de la penitencia no, emperò la extremunció, doncs arribant a la casa morí’. Tenia 33 anys. Observeu l’ordre dels cognoms d’en Miquel: primer Comte, seguit de Roca. El mateix any mor en Josep, amb 36 anys i vidu. En Miquel, l’hereu, ho fa el 1794 amb 40 anys i sense fills, així que en Francesc esdevé el propietari de Can Comte. Corregim les dades publicades per Teixidor: l’any 1780 l’hereu és en Miquel i no en Francesc, ell ho serà a partir del 1794.
L’any 1795, Francesca, la filla d’en Josep, contrau matrimoni amb Joan Vinyoles ‘jove sastre de Vilobí’, segur que el seu oncle Francesc hi té quelcom a veure. Plego de buscar dades dels Roca Comte el 1797, l’any que mor Joan Roca el marit de l’estimada Maria, tenia 77 anys.
Un ‘Honrat ciutadà de Vilobí’ va escriure que l’historiador no pot anar més enllà del que diuen els documents, permeteu-me que acabi l’article imaginant el dia de la festa grossa amb motiu de la casa nova, l’any 1776.
Als Roca de Massanes se’ls veu satisfets. En Joan ha fet sort, qui ho diria que seria propietari d’una bona finca; bé, ell no, el fill.
Els Comte d’Hostalric estan orgullosos, ja ho dèiem, aquesta noia val un imperi. Ara el que cal és casar l’hereu amb un bon partit; Maria és feliç, però està cansada. Són molts anys patint per tot. Però no es queixa. Sort d’en Joan. Ha sigut un bon marit i un bon pare, pensa en la mainada i s’emociona, ¡Pau i Jaume! ¡Esteu acabant la meva paciència! ¿Voleu veure com us baixa un mastegot a tots dos? Es neguiteja perquè els Taverner no arriben. ¡Per fi són aquí! ¡ Miquel, surt a rebre els tiets de Castanyet! Mentrestant en Jaume Marquès inspecciona la casa i queda esgarrifat davant d’una paret, ¡És ben torta!¡Què pots esperar d’aquesta mainada! ¡Pobre cunyada, quina colla de galifardeus que ha criat! Els Taverner, amb el seu posat ranci, contemplen el sostre. ¡Molt original! ¡Quina feinada!
Tothom felicita la parella, jo també.


BIBLIOGRAFIA
Congost 1992: CONGOST I COLOMER, Rosa. Notes de societat (La Selva, 1768-1862) . Estudis i textos, 2. Sant Coloma de Farners 1992.
Teixidor 2006: TEIXIDOR, Ricard. Brunyola. De castell a poble i de baronia a municipi. Edicions La Trona 2006
Rexach 1923: REXACH, Baldiri. Instruccions per la ensenyança de minyons 1749. Edició de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana 1923
Marquès 2006: MARQUÈS, Josep M. Vilobí d’Onyar, art i societat. Els articles que han fet història. Ajuntament de Vilobí 2006
Pujol 2006: PUJOL I COLL, Josep. Vilobí d’Onyar, art i societat. Els articles que han fet història. Ajuntament de Vilobí 2
Arxiu Diocesà de Girona:
Llibre de Testaments de Vilobí 1684-1752.
Llibre de Testaments de Vilobí 1753-1858.
Llibre d’Òbits i Bateigs de Vilobí. Núm. 3 1695-1752.
Llibre d’Òbits de Vilobí. Núm. 4.
Llibre de Bateigs de Vilobí. Núm. 5 1753-1785.
Llibre de Matrimonis. Núm. 1.
Arxiu de la família Vivas