TEMPS ERA TEMPS

Lluís Ball-llosera i Pol

Però tampoc en fa tant ja que parlarem de 37 anys enrere; del setembre de l’any 1970; feia 3 anys que s’havia inaugurat el Camp d’Aviació, el nom de Vilobí sonava molt, el país anava bé en el caire econòmic, etcètera. etcètera.
Hi havia un xicotet (llavors era un noi de 14 anys), en Josep Borrell, en ‘Pitu’ pels coneguts, a qui la seva mare li havia dit que si aprovava l’examen de la revàlida de batxiller, com a premi faria un viatge a Barcelona amb avió.
Tu diràs quin premi!. Poder pujar a un avió, enlairar-se, volar i aterrar, era una fita molt important en uns temps en què molt poca gent havia volat amb avió; sí que es veia arribar molts turistes que venien a la Costa Brava, i se sabia d’algunes persones que havien volat a Mallorca o a Madrid des de Barcelona o de Girona, però del recentment estrenat Camp d’Aviació de Vilobí i de manera regular, només es podia anar a Londres, Mallorca, Madrid o Barcelona, i era una gran novetat. I pensar que ara hi ha més de 30 punts d’Europa enllaçats amb Vilobí per avió...!
Pot semblar inversemblant que un avió s’enlairés a Vilobí i aterrés a Barcelona, ja que l’aviació es fa servir per distàncies de més de 500 km., però en aquella època Ibèria, companyia estatal, tenia necessitat de demostrar, com a representant d’un règim que ens feia anar endavant, que podia fer-ho tot, i així es reflectia en els seus anuncis i actuacions.
Era un vol de curta durada en tots els sentits, tenia un temps previst de 30 minuts, el servia una avió Caravelle de 90 places i tenia el preu de 265 pta. Pel qui vulgui fer una comparació, la distància de Girona a Barcelona, que són 100 km., els que tenien un bon cotxe la feien en una hora, l’avió en mitja hora (sense comptar el temps d’espera en la sala d’embarcament); i parlant de preus, dir que un bitllet de tren de tercera valia 48 pta. (però el tren parava a totes les estacions i tardava unes dues hores), si era un exprés o un ràpid ja era més car i tardava menys temps. Tot això en una època en què la gent encara no anava tan apressada, estressada i curta de temps com ara, i els embussos que són normals i diaris en els accessos a Barcelona (i mireu que se n’hi perd, de temps, i se n’hi agafen, de nervis), llavors pagant 25 pta. encara anaves més ràpid agafant l’autopista a Mataró per entrar més còmodament a Barcelona. Ben mirat tot és relatiu i cal encaixar-ho en l’època i en la necessitat d’estar al dia i de voler provar les coses noves.
Tornant al viatge d’en ‘Pitu’, l’últim divendres de setembre de l’any 70, la seva mare ens havia donat 500 pta. a cada un, ens havia proveït de fato per tot el dia (dinar i sopar) ja que l’avió en què havíem decidit tornar sortia al vespre. Van anar a peu de Vilobí cap a l’Empalme per agafar la Teisa que ens portés a Girona; esmentar que la ‘exclusiva’ (així se’n deia, de la línia regular d’autobusos de Girona a Santa Coloma) feia parada dos cops al dia a l’hostal de l’Empalme, que era situat (molts ho recordareu) just a on ara hi ha el taller de planxisteria davant la benzinera: passava a un quart de nou i arribaves a Girona a les nou del matí.
Un cop a Girona, cap a l’estació per agafar el tren a Barcelona; com que calia que fóssim a la tarda al Camp d’Aviació de Barcelona, teníem temps sobrat i, al comprovar l’horari de sortides, vàrem veure que hi havia un Talgo que en poc més d’una hora ens deixaria a l’estació de Franca, a Barcelona. Ens vàrem mirar i tots dos d’acord vam decidir agafar el Talgo, prèvia consulta del preu del bitllet.
El Talgo era un tren molt modern i ràpid (com si diguéssim un TGV d’avui dia) que feia el trajecte Ginebra-Barcelona, feia poc més d’un any que era en servei, havia estat anunciat com una gran novetat en la premsa de l’època i, nosaltres, com que anàvem a provar coses noves, ens hi vàrem apuntar.
No cal dir que el viatge fou interessant: sense la fressa dels ‘cata-catracs’ dels trens correu i de tercera de llavors, sense parades a les estacions, amb seients encoixinats i amb un cambrer que passava per si voles prendre quelcom; gairebé podem dir que ens sentíem ministres viatjant en aquella màquina tan novedosa.
Arribats a l’estació de França, a Barcelona, a quarts de dotze del matí, i amb la intenció d’anar fent temps, vam pensar que el millor era anar a fer un tomb pel Parc Zoològic, que és just al costat de l’estació, així tindríem un espai per quan ens semblés poder dinar del que ens havia preparat la Quimeta, a banda de poder veure els animals que, per exòtics, sempre és interessant. Vàrem veure el ‘rei’ del parc, en Floquet de Neu, aquell mono que durant tants d’anys era la principal atracció i que aleshores feia uns tres anys que l’havien portat de Guinea. Aquesta acció de fer una visita al Parc i aprofitar per menjar era i encara és normal, tal vegada no tan freqüent ja que la televisió ens ha permès conèixer els animals en el seu hàbitat natural, però uns quaranta anys enrere solia ésser una acció normal i freqüent, a banda que era un espai prou ample, distret i sense problemes, a on poder fer temps en una estada a Barcelona, i que pels gironins era el principi o fi dels trens que passaven per les nostres estacions.
Havent dinat fem el pla per la resta del dia: com que ja hem anat a peu, amb Teisa, amb tren Talgo i pensem agafar l’avió, decidim emprar més mitjans de circulació: anirem amb autobús urbà i amb metro, i arribarem aviat al camp d’aviació per veure l’aterratge d’avions. Volíem veure (si s’esqueia) l’arribada d’un Jumbo (el Boeing 747, que llavors era la gran novetat en transport aeri de viatgers); vam deixar de banda anar en vaixell, tot i tenir el port ben a prop, perquè no teníem temps ni sabíem a on anar, i el nostre principal objectiu era pujar a un avió que ens portés al Camp d’Aviació de Vilobí; es a dir, de casa Tampoc vam poder anar ni en tramvia, ni en troleibús, perquè d’un ja no n’hi havia i l’altre no ens anava bé per al nostre trajecte.
Dit i fet: cerquem la parada d’autobús que ens porti a la plaça de Catalunya, a on baixem i ens endinsem en les escales que ens menen al Metro, que ens trasllada a la plaça d’Espanya, a on hi havia l’oficina d’Ibèria per comprar el bitllet de Barcelona a Girona. Ens ho anem mirant tot ben encuriosits per la novetat que representa, cerquem la guixeta a on comprar el bitllet que ens dóna dret a pujar a un autobús d’Ibèria que ens deixarà a la terminal nova del camp d’aviació de Barcelona.
El temps anava passat, més el que ‘gastàvem’ observant en cada mitjà de locomoció emprat, però cap a la sis de la tarda ja érem a la terminal del Prat; certament que era deu vegades més gran que la de Girona, que coneixíem bé per haver-hi rondat cents de vegades. Vàrem veure tot el baix amb els taulells de les companyies aèries més importants de llavors: Ibèria en tenia varis, Aviaco també, Air France, Swisair, Lufthansa, KLM, BEA, Sabena, SAS, BOAC, PANAM, TWA, Alitalia, etcètera,. etcètera, i d’altres que no recordo (remarcar que vàries de les que he citat, ara ja no existeixen, tot i que llavors eren punteres en el transport de viatgers).
Una vegada hem mirat i remirat la planta baixa a on, per cert, hi trobàrem un conegut, en ‘Vicentín’, el fill de l’Adela de Can Vistaprima (ens va fer molta il·lusió trobar un conegut en aquell espai faraònic que és la terminal de Barcelona), pugem al primer pis, a la terrassa, per veure l’aterratge i enlairament d’avions, i esperar l’arribada d’un Jumbo d’Amèrica que havien anunciat pels altaveus; vam prendre un refresc, que ens va costar un ull a la cara, i és que les nostres 500 pta. havien quedat en ‘calderilla’; de fet ja teníem el bitllet de tornada, per tant ja podíem resistir econòmicament parlant.
El Jumbo, allò si que era un avió i no pas els que arribaven a Vilobí (alguns amb hèlix i d’altres amb només dos reactors), gran, majestuós, amb la característica gepa sobre la cabina, quatre grans reactors a les ales, amb dues escales per baixar el passatgers, que eren traslladat amb una munió d’autobusos des de peu de pista fins a la terminal. Es deia que a Vilobí no podrien aterrar ni enlairar-se mai aquell tipus d’aparells, ja que la pista era massa petita; més endavant és va veure que no, ja que tant la Còndor alemanya, com per la retirada dels esportistes americans passats els Jocs Olímpics del 92, els Jumbo si cal, aterren i s’enlairen del Camp d’Aviació de Vilobí sense cap mena d’impediment; aleshores, com que tot era nou i probablement mai ningú s’ho havia plantejat, es deia això.
Havent vist l’arribada del Jumbo, baixem per ésser dels primers quan ens toqués; cap a les 10 del vespre van cridar pels altaveus que els passatgers del vol IB-456 amb destinació a Girona anessin al taulell per embarcar, primer l’equipatge i, després, les persones, per la porta escaient. Nosaltres dos érem a l’hora justa davant el taulell, érem els primers, ... i els últims: no hi havia cap més persona per aquest vol, d’equipatge no en teníem, ja era tot a punt.
L’hostessa que va atendre el nostre bitllet va dir a una altra que tornés a fer cridar els passatgers: ningú més es va presentar, va romandre uns minuts i ens va dir que l’acompanyéssim cap a l’embarcament. Sortim a peu de pista a on ens espera un autobús del tipus d’un camió tràiler però per transport de persones, i ens deixen a peu de l’escala del Caravelle a on una altra hostessa ens convida a pujar. Queda sobtada de què només siguem dos passatgers per aquell vol, li aclarim que si, que només serem dos, que l’hostessa del taulell ja se n’ha estranyat, i que és així; muscleja, l’autobús tràiler se’n va, retiren l’escala, tanquen la porta, i ja som dins a punt d’enlairar-nos; vam veure com carregaven sacs de ─crec─ sorra per posar pes a l’avió, en diuen ‘llastrar’, ja que aniria massa buit amb només dos passatgers i sense equipatge.
Per una estona ens vam sentir importants: un xicot de 15 i un de 20 anys havíem tingut a la nostra disposició un autobús de 50 persones, tres hostesses i un ajudant per les nostres necessitats, pilot i copilot per menar l’avió de 90 places només per nosaltres dos; ja veieu com anaven les coses.
Tornem a l’avió: esperem una estoneta, ens avisen de cordar els cinturons i ens comencem a moure cap a la capçalera de pista, i en pocs minuts comença la cursa per l’enlairament (en algun moment sembla que l’estómac pesa per l’entrepà que havíem menjat un parell d’hores abans), i ja som a l’aire; diuen que podem desfer-nos del cinturons, i badant per les finestretes provem d’identificar cap a quina zona estem volant; demanem a una hostessa si ens deixarien anar a la cabina del pilot, i com que només som dues persones i no hi ha perill de segrestrament (cosa freqüent en aquell temps) ens hi deixen treure els nas. Tot ple comandaments, llumenetes vermelles i verdes, marcadors tipus rellotge; que us penseu? Nosaltres hem estat, ni que sigui durant un minut, a la cabina d’un avió! El comandant ens diu que ara estem sobrevolant per damunt de Lloret i Tossa i que ja podem anar a seure que aviat ens haurem de preparar per baixar; ben aviat ens adonem que som a l’envistes de Girona, passem de llarg i mirant-nos d’un a l’altre preguntem a les hostesses com és que no parem (és un dir això de parar, volant si et pares, caus) i duen que hem d’esperar un minuts i anar a agafar pista. Coneixem perfectament que sobrevolem Empuriabrava i ja ens avisen de tornar a cordar els cinturons, que anem a aterrar.
Quiets i callats l’avió baixa suaument amb una petita sotragada al tocar les rodes a la pista, fer la maniobra d’arribar a cap, girar i anar a l’aparcament davant la terminal; aquesta maniobra l’havíem vist cents de vegades, i ara érem nosaltres que l’havíem fet. S’apropa una escala, obren la porta, baixem amb les mans a la butxaca (no teníem equipatge) i ─oh!, sorpresa!─ l’hostessa que espera a peu d’escala el desembarcament de no sabia quants passatgers és l’Anna Maria Frigolé, de Can Cavaller; ens saluda molt carinyosament, ens diu que som els primers a baixar i li aclarim que també som els darrers, que només venim nosaltres dos; fent molt bé el seu paper envers dos coneguts seus de Vilobí ens porta cap a la sortida del desembarcament, ja que cal passar i aviat està fet el control d’arribades. Som a terra, a casa, sans i estalvis; fem un tomb per la terminal saludant als veïns de Vilobí que hi treballen (en un tres i no res està vista, comparada amb la de Barcelona), sortim al carrer i pensem com arribar al poble.
Parlem amb els taxistes, que més de la meitat són de Vilobí, i veient que no tenim les 75 pta. que val el servei decidim tornar a peu, tal com havia començat el viatge i el dia. Fora del vaixell, el taxi i el tramvia, havíem anat amb autobús, amb tren Talgo, amb autobús urbà, amb metro i amb avió, en un dia ho havíem fet servir tot i ens havíem polit 500 pta., i és clar, arribàvem tal com havíem marxat, a peu.
Tot xino-xano comencem a caminar cap a Vilobí per la carretera de terra que feia poc temps que havien obert, i en ésser cap a dalt de la pujada sentim que s’apropa un cotxe, i decidim que com que encara no hem fet autoestop (una altra manera de viatjar) podem provar-ho, així ho fem. Se’ns para i ens carrega, no ens va considerar autoestopistes ja que ens havia conegut: era un veí d’Aiguaviva i amb els llums del cotxe i reconèixer-nos ja va decidir pujar-nos encara que no haguéssim fet autoestop; tot i això a nosaltres ens va semblar que era la manera d’arrodonir el dia del viatge amb avió, com a premi d’haver fet una feia ben feta .