Vivències i anècdotes de l'últim rajoler

Josep Bayer i Castañer

La beguda de ‘graciosa’

Durant les vacances d’estiu jo anava al forn amb el meu pare. Quan el campanar de Vilobí tocava les 12 del migdia, el pare em donava una pesseta i anava a L’Empalme, que estava a uns 200 metres del forn, on en Miquel o la Maria em venien una ‘graciosa’ treta d’una nevera plena de gel. No us podeu imaginar que n’era de bona aquella ‘graciosa’ que ens preníem asseguts a l’ombra del cobert tot agafant forces per esperar a l’hora d’anar a dinar.


La caça del conill

L’escenari on els rajolers extreien la terra per treballar-la eren les terreres, un lloc aprofitat pels conills a l’hora de fer els seus caus. Aquests mateixos conills havien de fugir per cames cada vegada que els rajolers anaven amb pic i pala a la zona.
Així doncs, un bon dia d’hivern, mentre arrencaven la terra de les terreres d’Aiguaviva, un conill va sortir del seu cau, i un dels meus germans li va llençar un roc amb tan bona punteria que va tocar-li el cap i el deixà estabornit. No cal dir que el dia següent la mare va fer un arròs a la cassola amb conill de bosc que n’hi va haver per llepar-se’n els dits.

El berenar

Durant el temps d’estiu sempre fèiem la berenada al forn (anys enrera la gent de pagès sempre berenava ). Cap a les 6 de la tarda la mare venia a peu des del poble amb un cabàs on hi portava llesques de pa, pernil, llonganissa del porc de casa, una bona amanida de tomàquet, ceba de l’hort, i un porró de vi que posàvem en fresc a la bassa del forn. Quan la mare arribava estenia a terra unes tovalles i ens preparava el berenar. Després, tots plegats sèiem a la vora de la bassa i, tot menjant i fent petar la xerrada, tiràvem talls de pa sec als peixos de la bassa que ja ens esperaven. Que n’eren de bons aquells berenars tots plegats!

Muntar el matxo

Per fer els treballs pesats en el forn, el rajoler tenia un matxo i així s’estalviava molta feina. Un dia, els meus dos germans van decidir pujar al damunt de l’aixella de l’animal però el pare els a dir que no ho fessin perquè ‘us clavarà un raig de cosses’. Quan el pare va girar l’esquena, els dos vailets ho van anar a provar i, mentre un l’agafava pel morrió perquè no es mogués i l’altre per darrera intentava pujar-hi, el matxo mirant-lo de reüll li va ‘clavar un raig de cosses’ al cul. Tan fortes varen ser que durant alguns dies, quan el meu germà s’asseia, se’n recordava del sac de cosses que li havia clavat l’animal.
L’escalfor del forn

Quan es feia foc per coure els rajols, molta gent aprofitava per arrecerar-se a la vora de la boca del forn i escalfar-se del fred de l’hivern. En aquella hora del vespre passaven tota mena de persones. Alguns eren veïns que venien del camp i s’acaloraven fent petar la xerrada sobre problemes diaris, generalment relacionats amb la vida rural. D’altres eren alguns rodamons que ja coneixien els rajolers i aprofitaven l’escalf del forn per passar-hi la nit i protegir-se de les glaçades. Uns altres visitants fixos eren la ‘pareja’ de la Guàrdia Civil, que saludant amb l’inconfusible ‘─Buenas ladrillero, como va eso?’ es recuperaven de la fred que havien agafat patrullant amb bicicleta, mentre el rajoler aprofitava per practicar el castellà.