El Padrí. Un record de temps ben difícils.

Pere Pibernat i Deulofeu

El padrí, en Josep Pibernat i Ribas, era petit d’estatura, cosa que no s’avenia gaire amb la seva alçada humana. Els néts, quan l’evoquem, dibuixem un home sencer i molt enèrgic. Però també un home molt pacient i tranquil. Tranquil·litat que li donà una vida avesada a vèncer entrebancs des de molt jove i a resistir moltes inclemències. El padrí ─en Pep. tal com l’anomenava la nostra àvia Maria─ era un home treballador a desdir. Ja gran, s’encarregava de feines menors i entretingudes, netejar les corts, escampar els fems, tenir cura de l’hort, espellonar les capses de blat de moro... i, al capvespre, dir el rosari. Ell mai estava parat.
Del padrí en recordo una natjada, segurament que ben guanyada. A casa, la bufetada era una eina educativa molt poc usada. Jo era un marrec de cinc anys i més aviat mogut i tafaner. És a dir, que a on allargava la vista ja hi posava els dits.
Bé. doncs, una de les feines d’aquell dia era arranjar els fogons de la cuina. Els fogons, en aquell temps eren d’obra i s’alimentaven de brases de la llar, que avivades amb un ventall feien bullir la cassola.
Els fogons necessitaven un repàs. El padrí estava fixant una faixa de ferro a fi i efecte de reforçar el perímetre i l’aresta del bancal dels fogons. Jo estava tafanejant i sense fer cas als avisos que l’avi em menava. Jugant, jugant, poso les mans a la banda de ferro quan encara el ciment estava tendre i se’n va tot a terra. No s’ho va pensar dues vegades i tal com li va venir a mà, em va caure una natjada, que la recordo com si fos ara.
El padrí, els diumenges després de missa major, es posava a la porta forana de casa amb el full parroquial a la mà, d’esquenes al sol d’hivern, amb les seves ulleres rodones i l’armilla de vellut, llegint mentre esperava el dinar Sempre duia gorra. Quan se la treia deixava a l’aire una cap pelat i ple de carreteres. Aquell cap no era com els demés. Era una cap esquerdat. Els nens, quan podíem, ens hi acostàvem per darrera i resseguíem amb els dits aquelles carreteres. Segons ens explicaven eren el rastre d’un accident espantós. I ens agradava d’escoltar els detalls d’un fet tan extraordinari, tot alegrant-nos de tenir un avi tan valent.
L’oncle Salvador ens ho explica amb tranquil·litat, però intentant de no deixar ni un detall. Ell hi fou present. L’oncle deuria tenir 12 anys i el padrí els quaranta-cinc. Era el mes de setembre, passada ja la Festa Major de l’any 1931. Pare i fill baixaren amb la carreta i les vaques a fer-les menjar, al camp que en deien d’en Tarrés, propietat d’en Viboles i que era prop del Bagastrà. A l’oncle li ve la imatge de la collita dels fesols que ja eren secs. Estaven mans a la feina quan començaren a sentir crits. L’enrenou venia de les persones que s’agombolaven a la boca del pou d’en Duc, i del seu fill que cridava demanant auxili. El padrí va deixar en Salvador a càrrec de les vaques i amb pas llest hi acudí tot seguit.
I fou el cas que l’avi Duc estava al fons del pou mig estabornit. I els de dalt amb l’angoixa de pensar que s’estava negant, mirant de salvar-lo. Quan hi arribà el padrí, ja no era hora de preguntes si es volia intentar el salvament. Sense saber ben bé la raó: ja fora que el padrí era molt àgil i de cos petit, o fora perquè era un home decidit, li tocà de baixar. Amb compte el baixen amb el samaló que servia per pouar. El pou era estret i l’aigua somera, tal com sol ser-ho als pous a prop del Bagastrà. No fou senzill però, com va poder, col·locà en Duc a punt per la puja. A dalt tots estaven preparats, impacients, segurament amb molta força però poca vista. Agafats a la corda, buscaven la millor posició per fer força en un punt i moment. Així que quan varen sentir el crit de ‘ja podeu tirar, la força va ésser tan fenomenal i en un punt tan errat, que de l’estricada els pilars del pou caigueren al damunt. El padrí no tingué temps d’adonar-se’n que li queia el cel a sobre per aquella boca de pou. Tots quedaren espantats, mentre els trossos de rajol i argamassa volaven. Com van poder, varen intentar controlar el tirant i la corriola..., però tot fou inútil. Desprès, a baix es va fer el silenci. Tot seguit. A l’estirar la corda notaren que feia ferm. Veieren que un cos estava penjat. Amb molt de compte varen tirar a pols corda amunt fins a poder-lo haver amb les mans. Mentre, l’oncle Salvador ja havia corregut a veure què passava i va sentir com un de can Tió, repenjat i suspès a la boca del pou, deia: ‘ja el tinc’. El padrí estava mig caigut, cap en avall i encarcarat. La sort va disposar que els dits dels peus quedessin enganxats a la vora del samaló. Aquest és un detall que es remarca sempre que s’expliquen aquests fets. El padrí era un desfet de sang i ferides, sense coneixement i sense pols. Però el que feia més esgarrifança era veure aquell cap obert amb la closca trencada, i escorxada la pell. La ferida provocà basarda al pensar que el cervell hagués quedat tocat.
A l’ avi Duc ja el donaren per mort perquè no es va poder fer res més per salvar-lo. Com pogueren, estiraren el padrí a terra. El temps fou etern, mentre esperaven que portessin de can Viboles una escala de pallissa, que l’utilitzaren com a llitera per transportar-lo a can Vinyet. Algú ja s’havia avançat a avisar al metge, Francisco Campillo, per assegurar les primeres cures. La padrina i en Pepet quedaren tremolant al veure aquella desfeta d’home. El metge va quedar una mica espantat i amb prudència va donar a entendre que el donava per perdut. No va tardar a dir que per assegurar la cura era necessari un altre metge. L’endemà varen acudir a un metge de Santa Coloma, que el primer que va dir va ésser: si tinc de fer un servei de cura, l’he de cobrar’. A casa de bona voluntat molta, però diners pocs. I així ho feu saber la nostra àvia Maria. En Duc, que cada dia passava a veure’l, va dir: ‘per calés no patiu’. I va fer-se càrrec de la despesa. Els metges varen curar-lo i va quedar amb el cap tapat. I la mare i els nois, en Salvador i en Pepet, tendres com eren, s’enfrontaren a portar la casa sense saber com pararia tot allò.
El metge Campillo el visitava duess vegades cada dia. La cura era a base de neteja amb aigua oxigenada. Mentre un aguantava el cap, el metge tirava l’aigua damunt la ferida. Un dia que es va acabar l’aigua oxigenada a la farmàcia, en Pepet (el nostre pare), que tindria uns 16 anys, va haver d’anar a buscar-ne a Girona, volant amb la bicicleta.
Dona i fills estaven preocupats. El padrí s’adonava que els ànims no anaven sobrats i al veure tan espantat en Pepet li va dir: ‘home, no t’amoïnis tant, i no ploris, que si jo em moro tu seràs l’amo mes aviat’.
A prop de complir-se el mes, el metge Campillo va començar a manifestar la seva desconfiança, al veure’l tan dèbil i que la ferida no millorava. Començava a dir que allò s’allargava massa. I que eren necessaris altres remeis i que el millor era buscar un llit a l’Hospital de Girona. El primer intent va tenir molt mal resultat. l’Hospital de Santa Caterina estava ocupat i sense ni un llit lliure. Era impossible d’entrar-hi. Es tractava doncs de buscar alguna persona amb influència a prop de les monges que portaven l’hospital. Mossèn Joan anava sovint a casa a veure el malalt. El padrí era un home complidor amb totes les obligacions que imposava l’Església. Al veure mossèn Joan la necessitat, digué que ell es feia càrrec de parlar-ne amb les monges. I no va tardar molt a aconseguir el dia d’ingrés a l’hospital. La qual cosa fou celebrada per tots.
Es probable que l’hi portessin amb l’ “Exclusiva” d’en Roscada. L’oncle no ho recorda prou bé. Sí que recorda que sols hi deurien haver dos o tres cotxes al poble: a can Viader, a can Rodó i a can Cobarsí.
A l’hospital varen tenir-ne bona cura i sense haver de pagar-ne despesa, donat que era l’hospital de beneficència depenent de la Diputació Provincial o de la Mancomunitat. El padrí ocupava un dels llits d’una sala gran i austera. Sala que ara ens és ben familiar, gràcies a la foto mural que actualment adorna i dóna vida a un dels corredors del nou edifici Santa Caterina, dintre el Parc Hospitalari Martí i Julià, que no fa molts anys la Generalitat ha construït a Salt i que dóna servei a la població de les comarques de la Selva i del Gironès.
No sabem gaire com li va anar la vida durant aquells mesos d’estada a l’hospital, ni com passava les hores, ni quants rosaris va resar. El que sí que tenim per cert és que mai va perdre els ànims. I, poc a poc, a base de remeis mes complets, la closca s’anava soldant. I les crostes eren el senyal que el padrí s’anava refent. Al cap de cinc mesos, ja tornaven a tenir el pare a casa; això si, amb el cap ple de rases i clots o carreteres. L’oncle, a punt d’acabar el seu relat, remarca com gairebé fou un miracle que en aquell temps, amb tan pocs mitjans, se salvés el seu pare d’una patacada tan forta
Ja recuperada una certa normalitat, el padrí li donava voltes al cap recentment ‘recuperat’, per tal d’agrair el favor a mossèn. Joan. En una de les visites de costum, estaven els dos al menjador i ell li feu: ‘no sé com podria pagar-li tot el que ha fet per mi. És que ja seria al cementiri!’. Mossèn Joan va respondre: “si teniu bona voluntat, ens falta un paborde del Santíssim. Si voleu ser-ne, ja ho tindreu tot pagat’. Un paborde era un home que servia a l’església sota la advocació del Santíssim, d’alguna altra devoció o sant. El paborde ajudava als seus ritual i celebracions, passava la bacina... Ell va accedir-hi ben gustós. I va esdevenir company de devocions amb en Pere Deulofeu, pare de l’ Encarnació, que uns anys més tard, desprès de guerra i tragèdies, al casar-se amb el seu fill gran, en Pepet, seria la seva jove.
Aquesta decisió, el fet de participar tan activament en les activitats de l’Església, va tenir la seva influència posterior, donats el moments de lluita i de divisió que s’estaven vivint en el sí de cada poble durant aquell període de la República. A Vilobí com arreu, era fort l’enfrontament entre dretes i esquerres. I era forta la implicació de l’Església en els afers polítics. I, d’altra banda, l’anticlericalisme radical tenyi moltes de les reaccions d’aquells moments. I es així com en un poble prou petit es construeixen casals per als joves ‘fejocistes’ i se ‘obre un altre d’esquerres. I per al ball, la festa i la gresca es manté la divisió de locals diferents consolidant en tots els àmbits socials l’enfrontament. La vida diària era doncs ben inestable i agresta com correspon a moments de crisi; i ben precària i fràgil com correspon a un temps de molta pobresa i necessitat.
Tant es així que quan al 1936 es constituïren els comitès antifeixistes, com a reacció a l’alçament dels militars sediciosos contra la República, l’enfrontament era ja a mort i no se n’escapava ningú. I no passà una setmana que es presentaren a casa i se n’emportaren el padrí: primer un dia a la presó de la vila i, al cap d’uns dies, l’empresonaren una temporada al Seminari de Girona, que l’havien convertit en presó. Dos mesos més tard, cap el setembre, foren també a can Palau a buscar l’altre padrí, en Pere Deulofeu, i el mataren a la carretera de Caldes.
La sort del padrí de can Vinyet podria venir d’un fet que l’honra i que li havia sentit explicar a l’oncle Francesc, el seu fill petit: Un temps després de l’accident, el padrí es va veure obligat a fer una obra de conservació de la façana de la casa. Les parets i façana que corresponen a la primitiva casa (abans de prendre la forma basilical actual que data de l’any 1688) són de mig metre de tàpia. La tàpia es composa de blocs grossos de terra pastada, a vegades amb palla, i assecada al aire sense coure. Als punts de reforç, la construcció incorpora pedra tosca de la Crosa i rajols. Amb la pluja, doncs, la paret de la façana s’anava deteriorant i sortia la tàpia. Era, doncs, necessari rebatre-la de nou. Va fer tracte a preu fet amb en Perot, el paleta, que es posà mans a l’obra. Quan estava a la meitat de rebatre, en Perot estava cada dia de més malhumorat i treballava molt a disgust. El padrí li va dir: “què et passa? Per què tens tant mal humor?” Ell li contestà: “doncs, que al donar-te el preu m’hi he enganxat els dits, i que hi perdré diners”. El Padrí li contestà que de cap manera, que fes el treball a gust i que al final li digués la despesa real, que ell el pagaria. En Perot li va quedar agraït. Ve a compte dir que en Perot era d’esquerres i quan va saber que havien pres en Pep de can Vinyet es preocupà de dir-li que no patís, que ell faria el possible perquè no li passés res. I així va ésser.
Nosaltres hem d’agrair al padrí, i sobretot a la nostra mare, al pare, i als oncles, que a pesar dels sofriments passats i de tantes ferides, mai ens han parlat amb rancor o amb ressentiment d’aquells fets tan tràgics, ni de les persones implicades. D’aquest equilibri ens n’hem beneficiat tots els que hem vingut després. A pesar que moltes vegades som d’opinions molt contràries sempre hem pogut parlar i parlar-ne. I això és bo, perquè tots hem de recordar i aprendre del que ja és passat.