L'aterratge de l'aeroport a Vilobí

Article de Josep Borrell i Bueno.
Entevistes de Josep Borrell i Bueno i Josep Borrell i Mató.


L'aeroport de Vilobí és una infrastructura massa gran com perquè de sobte aparegui en un poblet com era Vilobí als anys seixanta sense deixar-hi algunes marques irreversibles.
En una instal.lació d'aquest tipus s'hi mouen moltíssima gent i diners, i encara que només alguns d'aquests realment es quedin al poble, el seu impacte és molt gran.
Als anys seixanta Vilobí d'Onyar era un petit municipi amb poc més de mil habitants que vivien sobretot de l'agricultura i la ramaderia, tot i que també hi havia altres sectors importants com ara la producció d'esclops, els bolets i la producció de rajols. Precisament aquest darrer negoci tenia com a gran nucli el veïnat de les Bòries, que és on actualment hi ha la major part de l'aeroport.
A l'hora de valorar l'impacte econòmic del camp d'aviació, hem de tenir en compte tan la força destructora d'aquesta instal.lació com la creadora. M'explico: Al principi, quan tot just l'aeroport es constuia, el primer impacte que van rebre els vilatans del nostre municipi el van provocar les expropiacions de terres, de cases, de camps... i en definitiva de la destrucció que s'imposava sobre el territori i un model de vida consolidat durant generacions. Aquesta força la van patir sobretot els veïns de les Bòries, que literalment van veure com desapareixia la seva forma de vida.
L'aeroport, però, també va aportar simultàniament vida, nous oficis, nous llocs de treball, el pas de molta gent (alguna de la qual es va quedar al municipi) i en definitiva, una nova manera de guanyar-se la vida inimaginable a principis dels seixanta.
En aquest article, ens centrarem sobretot en la vida que va aportar l'aeroport, que tot i que va ser molta, ja veurem que no va ser tanta com ens poguem pensar. Per resseguir aquest camí, hem anat a entrevistar a molta gent que va tenir el seu paper en aquells moments, i que ens han explicat què van fer i com van viure l'arribada de l'aerport al municipi.

Una de 'Mojon'!
El treball de decisió als despatxos sobre la ubicació de l'aeroport va passar sense massa pena ni glòria per als habitants del municipi, als quals no es va informar ni molt menys preguntar (en aquell temps no estava de moda...). Però el dia que els enginyers militars es van plantar a Vilobí i es van emportar Josep Borrell i Esteva en un Jeep perquè els ensenyes sobre el terreny la futura ubicació de l'aeroport, tot va començar a ser diferent.
Josep Borrell, en Pepet, era en aquell temps l'agutzil del poble, i va ser la persona designada des de l'Ajuntament per acompanyar als militars cap a darrera can Domingo, on s'havia de començar a marcar el futur camps d'aviació.
Quedarà ja per sempre en l'anecdotari de l'aeroport i del municipi el primer mal tràngul que va passar en Pepet quan un dels militars li va demanar que fes un 'mojón' en un lloc determinat.
'Un Mojón?', i què caram deu ser això d'un 'mojón'? Allò si que era començar amb mal peu! El primer que li demanaven que fes ja no ho podia fer, perquè ni tan sols entenia el que li estaven dient... no costa imaginar-se la tensió del moment, que va per fortuna va trencar amb molta habilitat l'altre militar, de rang inferior, que es va adonar que en Pepet no tenia clar això del 'mojón' i va decidir fer-lo ell mateix ('tranquilo mi teniente, ya lo he hecho yo!'...) i va ser així com en Pepet es va adonar que un 'mojón' era un terme!
Anècdotes a part, aquell va ser el primer treball que es va fer a l'aeroport, i per tant en Pepet va ser el primer treballador que hi va posar la seva suor... una suor freda, per cert!
A partir d'aquell moment es va marcar un primer traçat de l'aeroport que començava molt més a prop del poble del que està ara mateix. Sembla que les expropiacions i les cases afectades per l'aerport eren massa si es seguia el pla d'aquest primer traçat, i un cop es va haver marcat, hi va haver un període de tranquilitat i replantejament de la situació. Aquest parèntesi, d'un parell d'anys, es va aprofitar per considerar altres ubicacions i recollir unes quantes dades més...

Dades i més dades
Quantes vegades heu sentit el comentari aquell de que l'aeroport està fet al pitjor lloc possible perquè sempre hi ha boira? La veritat és que ningú pot dir que no sabien que n'hi havia, perquè els ho havia dit en Joaquim Puigvert.
Durant els anys previs a la construcció de l'aeroport, en Joaquim va rebre l'encàrrec desde la Diputació de Girona de recollir algunes dades de tipus metereològic sobre el terreny que servissin per completar la informació que ja tenien. Tot i que ja s'havia fet el primer marcatge de l'aeroport sobre el terreny, cal tenir present que en aquell moment encara hi havia diferents projectes sobre la taula: Vidreres i Banyoles entre d'altres, a més de Vilobí. Segurament aquelles dades van ser importants ja que van ser un dels molts factors que els enginyers de l'època devien considerar alhora de decidir la ubicació definitiva del nou aeroport que havia de donar servei a la Costa Brava. Les dades que va recollir Joaquim Puigvert eren tan les que hi havia al centre del poble com al propi veïnat de les Bòries, i les passava a la Diputació, amb la qual ja hi tenia tracte com a fotògraf.
Al final, la ubicació escollida va ser la que ja tots sabem, però el traçat es va moure una mica més en direcció Aiguaviva, allunyant el recorregut de la pista del nucli de Vilobí.

Fil a l'agulla
En aquest moment hem d'imaginar-nos que l'esplanada que veiem actualment a la pista d'aterratge no era res més que un immens bosc d'alzina, roure i pi, esquitxat de zones d'explotació de bosc i les rajoleres que ja hem esmentat a la banda de les Bòries. Tallar tots aquests arbres va ser una feina titànica, i que es va encarregar a Miquel Noguer, de Can Sabenc de Salitja.
El vam anar a veure i ens va explicar com va anar tot allò. Resulta que ell treballava per un empresari de la llenya de Celrà anomenat Sala, i al qual es va donar l'encàrrec de tal.lar els arbres de tota la zona compresa entre el lloc on avui hi ha la torre de control fins a Aiguaviva.
Déu n'hi do, pensareu... i realment és molt! En aquells moment ja hi havia les primeres serres mecàniques, però el seu funcionament era tan bast que poca gent les podia manejar amb l'energia necessària. Les seves vibracions eren tals, que als llenyadors que les feien servir massa se'ls adormien i adolorien els braços a les nits i no podien dormir de tan enrampats que els quedaven. Queda clar que s'havia de ser valent per fer anar una motosserra d'aquelles, i el primer que va posar fil a l'agulla va ser en Miquel. A ell les vibracions de la serra mecànica pràcticament no l'afectaven, i gairebé només necessitava els ajudants per anar-li posant benzina a les motosserres i així no perdre temps!
La destresa de'n Miquel ja havia quedat clara feia temps, quan es va comprar una Montesa 82 a base de fer feixos que venia a 2 pessetes. Aqui teniu un problema molt fàcil per resoldre a casa: Si una Montesa d'aquestes valia 16.800 pessetes, i en Miquel venia els feixos a dues pessetes, quants feixos va haver de fer per comprar-se la moto? Realment n'hi ha per explicar-ho amb orgull.
Sembla que les feines de tallar els arbres per a l'aeroport van començar un dia de Santa Margarida (21 de juliol), i per aquells temps en Miquel ja cobrava un jornal de 250 pessetes per fer 8 hores al dia, cosa que no estava gens malament. Les feines van allargar-se durant dos anys aproximadament, i van acabar més o menys al mateix temps que en Miquel va conèixer la seva dona i... però vaja, això és tota una altra història!
Fins aquest moment hem vist conegut els primers 'treballadors' de l'aeroport, però no deixaven de ser individus que rebien encàrrecs, i l'impacte econòmic i social per al poble encara era, en aquell moment, molt limitat.
L'autèntica revolució va començar quan van arribar al poble els treballadors que havien de fer les obres de l'aeroport. Aquests treballadors eren molts, eren de diferents tipologies socials i culturals, i van representar un gran impacte en un poble com Vilobí on no s'estava acostumat a l'arribada d'extrangers a gran escala. De la quantitat normalment en surt la qualitat, i també els diners. Aqui si que ja podem començar a parlar d'un cert impacte econòmic al municipi. Vegem-lo.

On dormir, menjar i viure
Els primers treballadors que van arribar al poble van ser els de'n Bech. La seva feina consistia en menar les màquines que aplanaven el terreny. Les màquines en si ja eren tot un espectacle, perquè en un poble on en moltes ocasions encara es llaurava amb mules o vaques, unes eines d'aquell calibre superaven qualsevol fantasia futurista que es pogues tenir. Dieun que el propi Bech passava per sota dels eixos de les màquines en marxa amb el seu Citroen 'Tiburón' a tota pastilla!
Per acabar-ho d'adobar, els treballadors de'n Bech eren francesos, en concret del Rosselló, i lluny de dificultar la intereacció amb els vilobinencs, això els va donar un aire exòtic que va despertar la curiositat de la gent.
La seva manera de treballar era del tot diferent de la dels natius vilobinencs. Per començar, seguien un horari de forma estricta, cosa que aqui pràcticament es desconeixia ja que tothom treballava el seu hort o un camp, però una mica al ritme de les propies energies i necessitats. Els francesos de'n Bech, en canvi, seguien unes pautes d'horari molt marcades i estrictes, cosa que ja de per si era una novetat. També eren treballadors incansables alhora que extremadament ben pagats. Es parla que cobraven més de 40 pessetes l'hora. Si calculem que la pensió completa que pagaven era de 100 pessetes al dia, això vol dir que treballant dues hores i mitja ja es cobrien les necessitats diàries. Si ho intentem passar a preus d'avui en dia, i comptant que una pensió completa en una fonda pot estar sobre els 90 euros, això vol dir que devien cobrar uns 35/40 euros l'hora. La distància s'ha diluït una mica, tot i que el salari base actualment estableix el mínim en una mica més de 3 euros l'hora...
Aquests treballadors es van establir al Bon Repos que, quan van sentir a parlar de la gent que havia de venir a fer l'aeroport, no s'ho van pensar dues vegades i van obrir l'hostal. Per tant, el que havíem de fer era anar a veure la Maria i parlar-hi una estona... i així ho vam fer.
La conversa va ser molt interessant, i ens va explicar com van decidir-se a obrir la pensió al 1963. ells ja tenien botiga des del 1947, però van demanar a l'Ajuntament poder oferir el servei d'allotjament davant de les bones perspectives que hi havia amb la construcció del camp d'aviació. En total allotjaven una dotzena de persones, que al principi eren els treballadors de'n Bech. Alguns d'ells tenien cotxe, cosa també molt extranya aqui, i no tenien pas un perfil baix com a treballadors, sino que la impresió que donaven era de saber el que es feien i de ser educats.
Per cert, algú recorda un tal 'Jaquie'?... es veu que era un treballador mulato que parlava espanyol i que va caure amb molta gràcia al poble... sobretot a les noies... ell i... el seu Peugeot.
La demanada d'allotjament va anar a més a mesura que anaven arribant nous treballadors a l'aeroport, i altra gent es va animar a oferir també habitacions per llogar: la Genissa, la Quimeta Mora...
Els treballs d'aplanament de'n Bech van durar un parell d'anys, i progressivament van anar arribant nous treballadors, en aquesta ocasió d'altres empreses i ja també d'altres caires. Els de l'empresa ERGA, per exemple, ja eren espanyols, i no van tenir mai el mateix carisma que els de'n Bech.
Quan ja no hi va haver prou lloc per tothom que venia a treballar, es va recorrer a barracons. Aquestes barraques compartides es van anar instal.lant primer al Bon Repos, però aviat també a cal Carreter i en Mabosch, etnre d'altes. Els treballadors que s'hi estaven ja tenien una feina més mal pagada i un poder adquisitiu més baix, però al llarg dels seixanta aquests barracons van servir per aixoplugar tota aquesta gent que va passar pel nostre poble a un preu que, per altra banda, els va permetre estalviar una mica.

Beneficis pel sector de l'hosteleria
Tanta gent nova i treballant havia de comportar alguns canvis a la força. Potser no per a tothom, però si per aquells sectors vinculats directament amb la presència de gent al poble. Els bars van ser, doncs, els principals beneficiats d'aquesta onada de treballadors que va envair el poble a partir de la primera meitat dels seixanta.
Ja hem vist com al Bon Repós es van espavilar per aprofitar l'arribada d'aquesta gent, tot oferint-los allotjament. I els altres establiments també se'n van beneficiar: Ca l'Angelina, Can Ginesta, Can Sagrera i també Can Daunis van ser els principals locals on anaven aquesta nova gent.
Ca l'Angelina gaudia d'una situació privilegiada, segons ella mateixa ens explicava, perquè es trobava en un lloc estratègic del poble, just on els nous viatgers baixaven dels autocars amb els quals els recollien a Quesada i els portaven cap aqui. Però també era el lloc de trobada dels treballadors per anar cap a la feina a primera hora del matí. Els esmorzars al matí i les tapes al vespre eren el que més es demanava. Precisament tots els propietaris de bars amb qui hem parlat han destacat el canvi de costums que aquesta gent va introduir. Fins aleshores aqui gairebé no s'havia sentit a parlar de les tapes, i en canvi dels llocs on venien no només eren tradicionals i normals, sinó que a més eren gratuïtes! Per tant, aqui també les demanaven de franc amb el vi... Ara be, això no vol dir que les aconseguissin, és clar.
Els amos dels bars, tot i això, si que s'esforçaven a oferir-los alguna cosa per menjar mentre vevien, i va ser així com a final dels seixanta l'Angelina va fer els primers calamars a la romana que s'havien vist mai al poble! Què us sembla aquesta dada? Doncs és una de tantes. Si en voleu més, us podem dir que, per exemple, també per aquells temps va arribar a Vilobí la primera màquina del 'Millón' a Ca l'Angelina, o la primera màquina de gelats a Can Sagrera (polos a una pesseta!), on també hi va haver la primera televisió en un establiment públic. I com aquestes, tantes que vulgueu!
Els peons que treballaven a la construcció de l'aerport cobraven, en aquell temps, un jornal d'unes 20 pessetes l'hora, de manera que podien arribar a guanyar una mica més d'un euro al dia si feien una jornada d'almenys vuit hores... no està malament, no? Un encofrador podia arribar a les 30 pessetes l'hora, i ja hem dit que els treballadors de'n Bech cobraven més de 40 pessetes l'hora. Això donava per viure i una mica més... per exemple. Una ampolla de vi a ca l'Angelina valia 14 pessetes, un cafè 5 pessetes (igual que un cafè amb llet). A can ginesta un got de vi valia dos rals (50 cèntims de pesseta, 0,003 euros), i també en aquest local una amplla de vi aixampanyat valia 10 pessetes (6 cèntims d'euro). A Can Sagrera una fària valia un ral i un 'xato', és adir, un got petit de vi, 10 cèntims.
A Can Daunis ens van explicar que la gent els anava a comprar vi blanc a granel amb la seva 'damajuana', que eren unes garrafes que es penjaven a l'esquena i s'emportaven a treballar o a casa mentre fumaven Celtes sense filtre... a Can Daunis aprofitaven per fer-hi un got de barreja, que era un got amb rasolis i moscatell, o de conyac i moscatell, o d'anis i moscatell... ja veieu que el moscatell tenia molt de joc... encara que també s'hi podia fer un 'llet i cafè'.

Gent nova, costums noves
Sobre el comportament d'aquesta gent que arrivaba amb costums tan diferents, ningú en té cap queixa especial pel que fa als dies que van de dilluns a dissabte... ara, al cap de setmana es veu que s'esbravaven de valent. Alguns amb més gràcia i d'altres amb menys, però no eren extranys els incidients en els quals s'havia d'acabar avisant a la 'pareja' de la Guardia Civil perquè vingues a posar ordre. Això si, tampoc es va arribar mai a massa més. Els diumenges eren els dies d'esbarjo de tots els treballadors, els d'aqui i els nouvinguts, i tothom alliverava tensions a la seva manera.
Als bars d'aquella època no hi anaven les dones, estava molt mal vist, però a més resulta que els pares i els fills no es barrejaven per veure, de manera que la gent s'anava repartint pels bars seguint un criteri que en podríem dir 'generacional'.
De les tardes de diumenge viscudes als bars de Vilobí dels anys seixanta se'n podria fer un llibre tan gruixut com divertit i curiós, però tornant al fet que aquests nouvinguts tenien la missió de constuir un aeroport, buscarem a continuació quin era el seu origen.
Actualment, la majoria dels que s'han quedat a viure a Vilobí provenen de Quesada, a la provincia de Jaén, però n'hi havia d'altres poblacions, com ara Vilerda o Pozalcon, també a Jaén. N'hi havia de La Cabra del Santo Cristo, que era una població de Córdoba. Molts dels encofradors que treballaven a l'aeroport eren gallecs, provinents de les diferents dressanes d'aquella comunitat (aleshores 'región'). Finalment, també hi va haver durant un temps alguns magrebins que van treballar a l'aeroport. I devien ser prous com perquè en una ocasió que hi va haver alderulls entre aquests i altres treballadors, sortis un titular a 'Los Sitios' que diés 'Vilobí de Oñar, guerra entre moros y cristianos', tal i com ens va expliar l'Angelina (buscarem aquest titular i l'article... ha de ser divertidíssim!).
Als que venien d'Andalusia, se'ls recollia al seu lloc d'origen amb autobusos que els portaven directament aqui amb la promesa d'una feina que els permetés mejar i viure, i molts coïncidèixen que allà hi estaven realment malament. Prou com per venir aqui sense pensar-s'ho massa, i quedar-se. Els encarregats de fer aquesta recerca de treballadors solien ser uns tals Malaja i Vicente.
Un cop acabades les obres de l'aerport es va escaure que van començar les obres de remodelació de la Nacional-II tal i com la coneixíem fins fa ben poc, i també les obres de creació de l'autopista A-7. I molts d'aquests obrers van passar d'una obra a l'altra. Un bon nombre d'aquests obrers van anar a viure a Girona o a Santa Coloma, segons les exigències de les feines que anaven trobant, però també molts d'altres es van quedar a Vilobí i van passar al sector de la construcció o fins i tot es van quedar a fer les tasques més variades dintre del propi aeroport. D'oportunitats per als que les van buscar no en van faltar, això està clar.

I després dels bars... el poble
Al marge dels locals que oferien menjar, beure i allotjament, però, l'arribada d'aquesta onada d'immigrants no va significar en aquell moment cap millora significativa per al municipi. D'això en vam parlar amb Joaquim Molins, que en aquells moments era el secretari de l'Ajuntament i va seguir tots els detalls de creació i construcció de l'aeroport des del consistori vilobinenc. Ens va explicar com l'aportació dels nouvinguts no va tenir repercussió ni tan sols demogràficament, i la prova està en que del registre d'empadronament de l'any 1962 al 1970 només hi ha un increment de dues persones... de manera que no costa massa imaginar-se que o bé en aquells moments no hi va haver la necessitat d'empadronar-se, o molta d'aquella gent va estar simplement de pas.
Les conseqüències socials de l'arribada d'aquesta gent, però, cal buscar-les també més enllà de la repercussió econòmica en el sector de l'hosteleria o en qualsevol altre. En un termini més llarg, a Vilobí hi van començar a aparèixer interaccions entre la comunitat nativa i els arribats als anys seixanta. Pensem, per exemple, en la quantitat de parelles on un membre és català i un altre andalús, que viuen al nostre poble amb els seus fills. Pensem també en els negocis que aquests nouvinguts (en els seixanta, avui ja vilobinencs) van obrir i als quals tots anem. I al revés, pensem en els clients andalusos dels negocis de natius. Pensem en les generacions d'estudiants que han anat junts al col.legi sense pensar si eren fills d'uns o dels altres, que han crescut com a companys o amics, i per als quals Vilobí no seria el mateix sense aquesta gent. Alguns dels nouvinguts i els seus descendents s'han fet seu el municipi i també han tingut interès en la seva gestió, de manera que han intervingut en política i a l'Ajuntament, o han participat en la vida cultural i associativa a través de varies associacions. I encara podríem pensar en moltes altres interaccions que s'han anat donant en els darrers quaranta anys.
Totes aquestes, i moltes més són les conseqüències d'un canvi que es va imposar al municipi als anys seixanta. Des del govern de Madrid o des de la Diputació de Girona només es planejava un aeroport, però per a Vilobí ha estat molt més: una font de riquesa econòmica, social i cultural.
Per acabar, permeteu-me una reflexió. El municipi ja ha passat per un gran canvi, i no sembla que les conclusions a les que podem arribar siguin dolentes ni molt menys. Hem vist altres canvis, però, que no han estat tan afortunats perquè han estat mal gestionats (penso sobretot amb els ocorreguts a primera línia de costa arran d'un altre aterratge, el del turisme de masses). Per tant, en vistes a tot el que va passar amb l'arribada de l'aeroport al poble, i tenint presents tots els canvis que es produeixen en l'actualitat al municipi (TGV, eix transversal, SIM...) podem preveure el que passarà al municipi en el futur immediat? Podem trobar la manera de, partint del passat, mirar de treballar per un futur bo, i fins i tot millor? Coneixent el que ha passat en el passat, podem agafar arrencada per saltar més endavant en el futur, i això no ens ha d'espantar gens. Al cap i a la fi, fins ara no ens ha anat tan malament, no?

Agraïments
Hem d'agrair la col.laboració i paciència de tothom que hem entrevistat per dur a terme aquest article, i sense els quals no haguéssim pogut recollir tota aquesta informació (aqui per ordre cronològic d'entrevista i per grups):

Maria Alfonso i Josep Castellà
Lluís Bayer, Josep Borrell Esteva, Llorenç Roure
Angelina Esteva
Pepita Mató i Siset Bou
Joaquim Puigvert
Joaquim Molins
Montserrat Daunis i...
Miquel Noguer
Joan Sitjà i Mercedes ...


Requadres que podeu veure a la revista:

Maria Alfonso i Josep Castellà, del Bon Repos.
Saber aprofitar les oportunitats quan es presenten. Amb aquest principi la Maria i l'Esteve de cal Ferrer Nou (A.C.S) van obrir a principis dels 60 un hostal que amb el temps va quedar com gairebé la única opció d'allotjament al poble fins a mitjans dels 80. Les seves relacions amb els clients de la casa van ser molt estretes ja que dormien, menjaven i compartien moltes estones junts. El seu contacte amb tota aquesta colla de nouvinguts va ser de primera ma i d'una familiaritat excepcional. El bon tracte i el respcte van ser mutus, i això el va proporcionar molts bons records que en l'entrevista van anar sortint. Ells saben com ningú com era el dia a dia dels primers treballadors de l'aeroport.

Lluís Bayer, Josep Borrell Esteva i Llorenç Roure.
Vam mobilitzar aquest grup amb la intenció de saber com van ser els primers treballs físics de l'aeroport. En Pepet va ser el primer que hi va treballar ('una de mojón!') ajudant als enginyers militars a fer les primeres marques per situar l'aeroport sobre el terreny. I tan Lluís Bayer com en Lloreç Roure s'hi van afegir tot seguit. Les seves experiències ajuden a posar cara i ulls a un procés que molt sovint, per gran, sembla impersonal. I en canvi no ho és.

Angelina Esteva, del bar 'Angelines'.
Aquest era el nom amb què es va batejar aquest bar que els nouvinguts freqüentaven tan i tan. El seu establiment gaudia d'una posició i un carisme especial, cosa que li va donar accés de primera ma a mil històries que ens ha explicat. De l'arribada dels autocars i els camions amb treballadors al remolc fins a la màquina del 'millón', passant per les tapes de calamars a la romana, la història del dia a dia va anar passant pel bar de l'Angelina.

Pepita Mató i Siset Bou, 'Bar los Caracoles'.
Encara ningú sap perquè Can Ginesta va rebre aquest nom, però el que si que podem certificar és que d'un dia a l'altra li van canviar el nom. Potser per les tapes de cargols? Amb més o menys 'conya', Can Ginesta va ser també un lloc de trobada i reunió important per aquests nouvinguts que gaudien de les seves hores d'esbarzo davant d'un 'xato' o d'un got de vi, xerrant, rient i a vegades cantant més fort del normal. En fi, a Can Ginesta en saben molt d'històries i historietes, i és que al final la gent que els servia el veure formaven part també de la seva familia.

Joaquim Puigvert
L'aleshores farmacèutic del poble va tenir també el seu paper destacat en el procés d'arribada de l'aerport. I és que va estar recollint unes dades valuosíssimes per als que havien de decidir on anava l'aeroport... L'interès i la curisositat científica de'n Joaquim li van donar l'oportunitat de fer aquesta contribució a través d'una disciplina que també coneix, com és la metereologia, encara que no sigui exactament per la que el coneixem més.

Joaquim Molins
Des de les expropiacions de terrenys a la finalització de les obres. De les primeres noticies oficioses a les reunions oficials de l'alcalde d'aleshores amb el president de la Diputació de Girona. Tots els esdeveniments que van donar lloc al naixement de l'aeroport van tenir com a testimoni excepcional l'aleshores secretari de l'Ajuntament que ens ha nodrit amb detalls interessantíssims de la vida al poble en aquells anys des d'una perspectiva d'excepció que combina la posició d'excepció i la quotidianitat d'un veí més de Vilobí.

Montserrat Daunis i,...Can Daunis
Can Daunis ha estat i és un dels llocs centrals del poble. Des d'allà la Montserrat i la ... ens explicaven des d'una perspectiva 100% vilobinenca com es va viure per part dels vilatans l'arribada de tota aquella munió de gent, la seva evolució, la seva integració. El contrast i les coïncidències en les costums, en el llenguatge, etc. Passar per Can Daunis per xerrar una estona sempre és profitós i a més, ens ha ajudat a entendre l'impacte que va tenir per al vilobinenc normal un fet com l'aparició gairebé d'un dia per l'altre de tota aquella gent.

Miquel Noguer, de Can Savenc
En Miquel va ser l'encarregat de serrar uns quants arbres que eren al lloc on ara hi ha l'aeroport... uns quants? En va estar tallant durant un parell d'anys des de la zona de l'actual torre de control fins a Aiguaviva! Els seus ajudants li posaven benzina a la màquina mentre ell serrava per no perdre temps!
En Miquel ens va parlar de la vida i de la feina tal i com era aleshores. Tot era molt diferent d'avui en dia, començant per les primeres serres mecàniques, el seu maneig... Trobar al municipi mateix a la persona que va tallar el primer arbre de l'aeroport (i uns quants més) és un simbol de com de proper i com de lligats estan en camp d'aviació i el municipi.

Joan i Mercedes de Can Sagrera
La vida social i lúdica del poble tenia, ja als anys seixanta, diferents centres. Un dels més destacats era el cinema de Can Sagrera i els balls que s'hi feien. En Joan i la Mercedes ens van explicar com s'emplenava tot el carrer Sant Josep de bicicletes de gent de tota la comarca que venia a Vilobí els diumenges, i com els treballadors de l'aeroport van trobar en aquests actes socials una bona manera de fer-se amb els vilobinencs i d'integrar-se al poble.