Els noms, si més no

Josep Pujol i Coll

A la Bíblia, un dels càstigs més temibles que el Déu de l’Antic Testament podia infringir a una ciutat era destruir-la fins que no en quedés pedra sobre pedra. El mètode escollit per aquest Déu tremebund variava segons el seu humor, des de la pluja de foc de Sodoma i Gomorra fins a l’aiguat global en temps de Noè, passant pel mètode d’autodestrucció per embolic de llengües a la torre de Babel. Que no en quedés pedra sobre pedra era un afegitó sinistre a la simple aniquilació dels habitants d’una ciutat, perquè així no sols es destruïen vides, sinó les obres d’aquestes vides i les obres dels seus avantpassats, arrasant una continuïtat en la història. Arrasar: deixar-ho tot a ras de terra, a la llisa horitzontalitat dels morts. Contra l’esforç de la verticalitat, el pla d’un solar, unes cendres, res.
En l’actualitat, no cal que baixi cap Déu a castigar-nos amb pluja de sofre, ja ens ho destruïm nosaltres mateixos en autoservei. En pocs anys, edificis seculars del municipi van caient com arbres malalts, sense poder ni voler fer-s’hi res. Al seu lloc se n’aixequen d’impersonals que en comptades vegades fan memòria del seu predecessor, i ni tan sols es preocupen de lligar-se amb el paisatge vilatà tradicional de l’entorn. Si ja fa dècades algú es va plànyer de l’enderroc de la torre de Can Genís per construir-hi el nyap que és l’ajuntament actual, allò no fou res comparat amb el que havia de venir. La normativa urbanística municipal dóna plena llibertat als veïns per fer de casa seva un piló de runa i, sense consciència que hi hagi poc ni gaire a protegir, la majoria de veïns estan encantats que això sigui així, i que per molts anys. Preservar quatre parets de les Escoles Velles, tan sols quatre façanes, va suposar un esforç per part d’una minoria conservacionista que és impossible d’anar repetint cas per cas, casa per casa. En vistes de l’estat actual de les coses i amb la demolidora pressió constructora actual, del Vilobí que coneixien els nostres avis aviat no en quedarà pedra sobre pedra, com l’antic càstig bíblic, però els vilobinencs ho assumiran amb l’alegria de la modernitat més absoluta: mori el passat i les quatre pedrotes velles que el recorden!
De moment, no hi ha cap objecció per tal que, d’aquell Vilobí malaguanyat, se’n conservin si més no els noms. La llengua té un preu ostensiblement menor que el metre quadrat de terreny, i menys encara si aquesta llengua és la catalana. És per això que, per salvar les despulles i seguint una proposta d’en Josep Borrell, he demanat a uns quants informants els noms tradicionals de les cases, plaça a plaça i carrer per carrer. Els meus interlocutors, a qui agraeixo la paciència, són l’Angelina Esteve i els meus pares, Hermínia Coll i Florenci Pujol, tots ells vilobinencs a l’entrada de la setantena. Tenint en compte aquests testimonis, és evident que tots plegats entenem per tradicionals els noms que les cases rebien als anys quaranta i cinquanta del segle passat. En la majoria de casos, els habitants batejaven la seva casa després d’haver-la viscuda una pila d’anys. De vegades la casa rep el nom de la nissaga, però més sovint d’un dels seus propietaris carismàtics, i com més carisma tenia el personatge, més dècades ha travessat el motiu de la casa. Així, trobem noms que vénen, segur, d’abans de la guerra; d’altres són noms que van començar-se a usar als temps de la infantesa i la joventut dels meus pares, en un procés progressiu de solidificació i no poques fluctuacions i canvis que va durar fins els anys seixanta. Estem parlant d’un Vilobí petit, on certs carrers feien de platja a la mar de camps que començaven sobtadament a l’altra banda. Era la diferència entre pagès i vila, que no sempre estava tan ben delimitada, perquè certes cases del carrer Sant Narcís ja quedaven una mica lluny per ser considerades vilatanes, com can Viader, Can Xico Toni o la Casa Nova d’en Quirze i per tant, no s’han llistat en aquesta repassada.
He contrastat la informació oral amb l’escrita que m’han proporcionat dos bons historiadors, Joaquim M. Puigvert i Dora Santamaria, que s’han interessat i escrit sobre el poble en diversos llibres i articles, republicats recentment a Vilobí d’Onyar, art i societat. De més a més la Dora m’ha proporcionat documentació inèdita sobre el noms dels carrers que agraeixo especialment.

. . .


carrer de Sant Esteve i entorn de l’església

A ponent del temple es troba el carrer Sant Esteve, anomenat així en homenatge al patró parroquial almenys des del 1900, però que molta gent batejava com el carrer dels Americanos. Hi havien viscut famílies modestes, algunes de les quals tenien fills que, de grat o per força, havien anat a fer les amèriques. Les cartes que arribaven d’ultramar van fer que algú, potser un carter, els posés aquest motiu amb una ironia una mica cruel.

1.El Castell.

2.Can Miquel dels gossos, ja que hi havia viscut un negociant de bestiar que l’Angelina Esteve encara recorda.

3.Can Serafí o Can Sixt i Ca la Caterina o Can Pep Jordi, el seu home. Els de Can Buils van fer d’aquestes dues cases petites una de sola.

4.Ca la Magdalena correu.

5.Can Maset.

6.Ca la Llorenceta o, si es vol, Ca l’Andreu esclopeter, l’última família de fabricants d’esclops de Vilobí. Actualment són, amb Can Maset, un sol habitatge.

7.Can Peó, avui conegut com Ca l’Angelina, la casa d’una de les meves informants. El Peó i la Peona (pronunciats més aviat com a ‘Pouó’ i ‘Pouona’) eren els llogaters que hi havien viscut anteriorment. El nom fa referència a la feina que feia l’home, peó de carreteres. Ella col·laborava venent el que podia a domicili en els temps difícils de l’estraperlo.

plaça Vella i carrer de la Clau

També són dos noms de carrers ben antics, esmentats ja al cens de població del 1900. La plaça Vella va anomenar-se, als anys 20, plaça de la Constitució i, del 1939 al 1979, plaça José Antonio. El carrer de la Clau s’anomena així des que en temps immemorials hi vivia el claver, que tenia la clau de l’església.

8.Ca la Rendés o Can Miquel de la Veta era el nom de l’edifici de pisos on avui hi ha la botiga d’electrodomèstics, i quan va canviar d’estadans, Ca la Rosa.
9.Can Jepet, era l’altra casal del carrer de la Clau, potser més coneguda avui dia per Ca la Mercedes.

10.Ca les Annetes, i no cal que m’hi esplai gaire perquè ja vaig explicar el que en calia l’any passat en aquesta mateixa publicació.

11.Ca la Paula o Ca la Crista.

12.La Rectoria.

13.Cal Ferrer nou.

14.Can Roscada, un nom ben consolidat almenys des del 1913, quan Joan Negre va demanar un permís per fer un pedrís a fora de ca seva, Can Roscada.

15.Cal fuster Baldoire, una casa amb una llarga tradició de fusters, com en Joan Baldoire i el seu gendre Siset.

16.Can Toni rajoler té una façana que, contra la tendència general, ha rebut una restauració modèlica.

17.Can Joan Rodó, l’agutzil i pare d’en Pepet Borrell carter, als quals encara recordo avisant dels talls de llum amb la seva corneta. És la primera de les sis cases que Narcís Rodó va construir a la plaça Vella abans del 1849.

18.Ca la Irene, una altra modista.

19.Ca la senyoreta Dolors –una mestra de les Escoles Velles- o, per mi, Cal Baster.

20.Ca la Claudina, Can Sidro barber.

21.Ca la Maria correu.

22.Ca la Florentina, i després venia ja el gran hort que conreaven les Annetes. Actualment ha absorbit, en una sola vivenda, Ca la Maria correu.

Carrer d’Onyar

Ja consta al 1900, però hi havia un rètol de ceràmica del XIX que es va malaguanyar amb l’enderroc de Cal Marxant.

23.Can Ricart. Hi havien viscut els meus avis, però els Ricart devien ser els amos.

24.Ca la Maria viuda, en honor a la mare de la darrera ocupant, que també es deia Maria i també feia de modista, però era soltera, com la seva germana. Enderroc imminent.

25.Cal Ferrer Grau. Enderrocada fa poc.

26.Cal Marxant, Can Giró o, per pocs anys, Can Viernes. També és a terra.

27.Ca la Lola o Can Mariano, després del pati de Cal Ferrer Grau.

28.Can Sixt Damià.

29.Can Benito. Amb Can Mariano, dos noms que de tan sentits es fa estrany de corregir en les formes catalanes de Marià i Benet.

30.La Farmàcia.

plaça Nova i voltants

La plaça Nova (tot i que creada el 1858) també ha sofert alguns canvis de noms: plaça Primo de Rivera (1928), de la Llibertat (1931) i Generalísimo (1939). El 1979 va recuperar el nom tradicional, i a les petites travessies se’ls va donar noms extrets de cases i personatges populars i propers: de Cal Nisso, de Cal Tet esclopeter, de Cal Metge vell.

31.Can Genís que, amb la seva torre, fou enderrocada amb la nova casa consistorial.

32.Ca l’Àngel carreter, el darrer carreter de Vilobí.

33.Can Pairet, la casa d’un altre negociant de bestiar.

34.La barberia i cistelleria de Can Rossendo i la Quimeta Mora.

35.Can Liri.

36.Cal Tet Esclopeter que fou, abans de la guerra, primer taller d’esclops i després hostal. Després de la guerra, es reconvertí en bar cafeteria fins al 1994.

37.Cal Flequer Molins ha estat la fleca de la plaça, des que la regentaven els Molins, més tard en Ramon Bragulat i actualment els Noguera.

38.Can Daunis, estanc i ahir també bodega.

39.Can Martí, xofer, que es va reconvertir en Can Rossendo i ca la Quimeta quan la van comprar.

40.L’antiga barberia d’en Pere Espardenyer. Els barbers tenien feina perquè tots els homes s’hi anaven a afaitar dissabtes o diumenges.

41.Cal Metge Vell, l’antiga residència i dispensari mèdic del poble, que havien ocupat metges molt recordats al poble, com els doctors Campillo o Latorre.

42.Cal Veterinari, on molts hi recorden el senyor Ricart, que hi vivia amb la seva mare.

43.Ca la Margarita.

44.Cal Sastre.

45.Els Quartels.

46.Ca la Clareta o Can Perico barber –un altre barber!–, la casa que es va refer harmònicament amb totes les de la restellera.

47.Can Nisso, el cafè i teatre més antic del poble, enderrocat el 2006, no tindrà la mateixa sort que la seva veïna.

48.Can Joan i la Rosa o Can Perico de les bicicletes, al vostre gust.

49.Can Ramon Liri.

carrer Madrenys

En honor de Josep Madrenys i Boadas, el mecenes local i donant dels terrenys per a les Escoles Velles i per al carrer mateix que es va construir el 1919, segons un traçat ja previst el 1911.

50.Escoles Velles.

51.Casa del mestre, on hi recordem el senyor Josep Geronès o, abans, el senyor Bataller.

52.Cal Carreter Jeroni o Can Salvador, antic local de ball i carreteria.

53.Cals Carnissers Pla.

54.Can Dalemus.

55.Can Riquer, abans també Ca l’Oliver.

56.Can Vistaprima, un altre comerç tradicional encara actiu avui dia, com a supermercat.

57.Can Ginesta: no va triomfar mai el nom del rètol, Los Caracoles.

58.Can Tió, traginers de matxos i cavalls, seguit del pati de les Serres.

59.Can Planes.

60.Can Vivoles paleta.

61.Can Morral, ja després del Grevalosa, però que encara es considerava vila perquè hi hagué per molts anys l’única perruqueria femenina del poble.

carrer Sant Josep i carrer Sant Narcís

Josep Madrenys té no un, sinó dos carrers dedicats, ja que el carrer Sant Josep es va batejar en el seu honor el 1917, i va perdre el nom de Santa Inès. El de Sant Narcís ja consta al cens de població del 1900.

62.Cal Ferrer Mílio.

63.Teatre, cafè i pista de Can Sagrera. Tampoc va reeixir el nom oficial de Saló Clavé.

64.Ca l’Aleix o ca la Rosalia, avui només un solar d’aparcament.

65.Ca l’Espardenyer o, més tard, Can Puig.