Andreu Casadevall i Font

Mercè Rabionet Ribas
Fotos: Joaquim Puigvert

‘Lluny de les ciutats i del fum de les fàbriques
hi ha racons on l’home converteix el més senzill treball
en creació artística amb la sola ajuda de les seves mans’

Amb aquestes belles i encertades paraules el senyor Joaquim Puigvert, l’any 1954, presentava la seva pel·lícula ‘Esclops d’artesania. L’ofici que desapareix’. Amb molta cura, va poder copsar tot l’art i el mestratge d’un dels tres esclopeters de Vilobí, l’Andreu Casadevall i Font. Aquesta filmació es converteix no només en un homenatge sinó també en un document excepcional que ens permet recordar o descobrir un home i un ofici; en definitiva, ens permet recular en el temps.
Si l’any passat ens deixàvem alliçonar per l’Angelina Esteva, aquest any gaudim de la companyia i els records de Josep Ma. Casadevall i Carreras, el fill de l’Andreu.

Quan en Josep Ma. va néixer, el 7 de maig del 1928, el seu pare ja era un dels esclopeters del nostre municipi. Eren bons temps i hi havia feina per a tothom.

L’Andreu Casadevall i Font va néixer a Sant Dalmai i, com molts noiets, va haver de posar-se a treballar de ben jovenet. Tenia dos germans més petits i calia tirar endavant la família. Va començar la seva vida laboral als 12 anys fent de mosso a can Pèlach durant una bona temporada. Més endavant, va decidir de desplaçar-se a Maçanet de la Selva, a can Ruhí, per aprendre l’ofici d’esclopeter. A can Ruhí hi havia molta feina i era una casa amb molt bona consideració dins del gremi. L’Andreu hi va fer d’aprenent durant uns tres anys, el temps que solia durar la formació. Els aprenents cobraven molt poc; és per això que va decidir de demanar feina al Tet Esclopeter. Hi va treballar una temporada i després va obrir el seu propi negoci. Es va posar a festejar amb la Llorença Carreras Arardas de cal Barber, es van casar després de pocs anys de festeig i van tenir el seu únic fill, en Josep Ma.

L’Andreu era un bon esclopeter. Solia fer uns deu parells d’esclops al dia, la qual cosa comportava uns ingressos d’unes deu pessetes diàries, un molt bon jornal.
Com els Esteva, l’Andreu usava sempre pi per a l’elaboració dels esclops. Anava al bosc del senyor. Joaquim Vivas i Solà a tallar els pins, destral va i destral ve. Solia tallar-los en tres trossos d’uns dos metres de llargada. Tots dos, els transportaven fins al poble amb el carro del senyor Joaquim i els amuntegaven a la paret de la rectoria. Al carrer mateix, un espai que encara era propietat de tothom, els pelava, marcava la mida dels esclops, els escalabornava amb la destral grossa i els serrava. Apilava els socs sempre aparellats. Canviava les destrals pel coltell i li acabava de donar la forma arrodonida; llavors els tornava a apilar. Quan estaven ben polits per fora calia buidar-los de dins. Tot quedava ple d’estellicons que usaven per escalfar la casa. Amb molta cura, hi feia els dibuixos, hi posava la gansola i els pintava sempre amb aquell vernís rosat. I tornava a apilar-los; sempre ben aparellats.

L’Andreu va tenir un sol ajudant, en Planas, un noi que tenia molta traça però que va morir jove.
Va començar a alternar la feina d’esclopeter amb la del correu, primer el de Sant Dalmai, que va continuar el seu pare, i després el de Vilobí.

Va venir la guerra i, com tothom, va viure moments de trasbals i d’incertesa; eren temps difícils, temps de poca feina, d’anar en compte, de moure’s contínuament ara cap aquí, ara cap allà.
Acabada la guerra, l’Andreu va continuar fent esclops. El fill gran dels Ruhí de Maçanet es va casar amb una pubilla de Sils que tenia una botiga davant mateix de l’estació; en deien cal Ferrer. En aquesta botiga sempre hi va haver esclops de l’Andreu. Els hi venia amb la forma feta, sense decorar ni pintar. El negoci el feia, però, amb la gent del poble i de les rodalies que aprofitaven els dies de pluja o la sortida de missa per anar a comprar els esclops.

L’Andreu Casadevall i Font va deixar de fer esclops pels voltants de l’any 1974. Abans de tancar la porta definitivament, en va regalar uns quants parells als amics; volia que conservessin un record d’aquell senzill treball convertit en creació artística.

En Josep Ma. guarda encara totes les eines del seu pare. El seu desig és poder dipositar-les al Museu d’Història de Girona perquè en tinguin cura i no es perdi el record de tot un món, de tota una vida dedicada a l’artesania.