QUO VADIS? VILOBÍ

Joaquim Vivas i Solà


La plana de Vilobí amb el seu poble al bell mig, d’uns anys ençà s’ha expandit amb la construcció d’habitatges que, formant carrers i places, han donat lloc a què nous estadants les ocupessin, convertint-se en conciutadans postrers. Tot i que alguns han vingut d’aprop, altres ho han fet de més enllà de les nostres fronteres i, fins i tot, n’hi ha de parla que no entenem i d’ètnies molt diferents a la nostra. També destaquen famílies joves i amb fills de curta edat.
Sí, ens plau rebre’ls i donar-los la benvinguda, ja que la seva joventut rejoveneix el conjunt de la societat del nostre poble. No us haveu fixat el nombre de cotxets de mainada que circulen pels nostres carrers empesos per les mares, que acompanyen els infants cap a la guarderia o, simplement, per anar a passejar o al supermercat?
Tot creixement del cens de veïns és bo si es fa a un ritme moderat. Al contrari, de fer-se molt accelerat com ha passat a poblacions de la costa, pot provocar desequilibris entre necessitats i prestacions, sobretot si manca previsió o no s’hi posa remei a temps, ja que cada creixement comportarà ampliar serveis o crear-ne de nous, tant públics com privats, paral·lelament a l’expansió que es produeixi.
En aquests moments és plausible la modernitació i ampliació de la guarderia o llar d’infants, que properament s’inaugurarà. Sens dubte és una gran millora i una ajuda per conciliar millor la vida laboral, social i familiar.
Si aquesta tendència de creixement continua, en un futur Vilobí pot transformar-se del tranquil poble en què tots els que hi vivim ens coneixem, per passar a ser una vida atrafegada i sorollosa, desconeguda per als vilobinencs de sempre.
És bo un creixement il·limitat? Segons com es miri pot tenir més problemes que avantatges. Primerament, preguntem-nos quina seria la dimesió més convenient. A najor creixement, més problemes a resoldre i més difícils de superar.
Tot creixement de la dimensió que sia té una limitació bàsica: l’aigua potable. Fins al dia d’avui el nostre actual procés de captació d’aigua no s’ha vist perjudicat per la sequera d’aquests últims anys, però tot augment de població comporta un augment del seu consum,i, això, pot ser un fre al creixement, si no s’aconseguissin noves captacions. Preguntem-nos: l’actual subministrament d’aigua, quina població és capaç d’abastir?
Com que l’aigua potable és el primer be necessari, tota possible restricció perjudicaria al nivell de benestar de la població actual. Una segona pregunta: la nostra depuradora d’aigües residuals, quina capacitat de servei pot oferir?
Una altra prioritat és crear sòl industrial i llocs de treball perquè Vilobí no sia un ‘poble dormitori’, sinó que la gent que hi habita s’hi senti integrada; és una paraula, que hi planti arrels.
Si cal, i es pot créixer, cap a on és millor? Abans de ‘néixer’ les urbanitzacions de Can Tarré i posteriorment la de Can Bells, l’antic casc urbà es desenvolupava entre el riu Onyar i la riera Gravolosa, i molt cap a ponent i poc cap a llevant, com en la majoria de poblacions. Últimament, la urbanització de Cal Ferrer Pagès desvirtua la tendència tradicional.
Seria bo pensar si aquest creixement d’aproximació cap a l’Aeroport és el més adient per als futurs habitants, amb els sorolls que causen els avions, sobretot en un moment en què el nombre de vols diaris va a més i que el Ministeri de Foment ha fet una reserva de terrenys que quasi doblaran l’extensió actual, amb intenció d’augmentar-ne la capacitat i dotant l’Aeroport d’una segona pista d’aterratge que, reglamentàriament i per seguretat, té de construir-se paral·lela a l’actual, però deixant una faixa de separació d’almenys 1.000 metres de l’actual en servei. La pista d’aterratge més les faixes de seguretat a cada banda fan que en el futur l’Aeroport s’apropi molt a la carretera que va cap a Salitja.
Tot això, quan estigui en servei, farà que les molèsties pels sorolls creixin per la proximitat i pel nombre de vols.
Que potser passaran uns anys abans no entri en activitat? Segur, però cal preveure que serà una realitat en un futur més o menys proper, i els estadants d’aquestes vivendes, en cas d’un hipotètic creixement cap a llevant patirien unes molèsties que al projectar-les no haurien valorat degudament.
L’Aeroport del Prat, a Barcelona, amb l’actual ampliació, esgota tots els terrenys disponibles, i és lògic pensar que l’Aeroport de Vilobí en el futur es converteixi en un segon aeroport barceloní. Sols faltaria construir una estació del TGV al passar vora l’aeroport.
Si créixer cap a llevant, apropant-se a l’aeroport, suposa greus problemes, fer-ho en direcció contrària, o sigui cap a ponent, a més de ser urbanísticament més correcte, té l’avantatge d’allunyar-se dels sorolls i d’acostar-se a les urbanitzacions de Can Tarré i Can Bells i, juntament amb el polígon industrial, i amb els temps a venir, consolidaria un gran nucli urbà.
Tradicionalment els tres pobles que componen el terme municipal es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia, però això està canviant.
Molts masos van desapareixent i d’altres estan ocupats en part o dividits per les infraestructures de l’Aeroport, l’autopista AP-7 i l’Eix Transversal que fa anys que estan en servei, però totes tres en fase de començar obres d’ampliació i per tant ocuparan més hectàrees dedicades al cultiu.
No només el TGV està en obres, sent el tram Sils-Riudellots de la Selva el més avançat de construcció de les comarques gironines. Vilobí, actualment, té de pressionar per aconseguir una estació del TGV en les immediacions de l’Aeroport, per donar servei als usuaris de les rutes aèries, amb un futur trajecte Vilobí-Barcelona i viceversa, que vingués a ser com un ‘Metro’, que passés pels rails del TGV, que en tan sols vint minuts faria el recorregut.
No té sentit que el TGV al passar per Barcelona tingui d’acostar-se a l’Aeroport del Prat fent una gran volta, desbordant inversions, allargant quilòmetres el recorregut, despreciant rapidesa, i a l’Aeroport de Vilobí se li negui una estació, que comporta una mínima inversió.
Si ara se li nega, en el futur, quan sigui l’Aeroport Barcelona-2, serà del tot necessària.
El dia que aquesta estació i el TGV funcionin, Vilobí i també Riudellots de la Selva tindran una nova ocasió de creixement urbanístic privilegiat.
Cada dia són més els professionals que treballant a Barcelona resideixen en diverses poblacions de les comarques gironines, on el preu de la vivenda és molt més assequible i s’estalvien una segona residència per als caps de setmana, on viuen amb un ambient més tranquil, amb la família tot l’any i estalviant-se els col·lapses de carretera. LLavors, Vilobí, per la rapidesa del viatge i per comoditat, sobresurt en avantatge a moltes altres poblacions.
A Vilobí falta resoldre un punt negre: el perill de futures inundacions. L’última que feu història ocorregué el vespre-nit de l’11 al 12 d’octubre del 1962, va resultar efectiva per sensibilizar a les diferents administracions, ja que en aquell moment s’havien començat les grans construccions de l’aeroport que s’inaugurà el dia 1 d’abril del 1967, i de l’autopista, dos anys més tard. Les inundacions van fer de senyal que calia engrandir els ponts sobre l’Onyar i es dragaren en tot el decurs del riu, eixamplant-ne l’amplada i aprofondint-ne i adreçant-ne el traçat.
Quant al riu Onyar, la capacitat es va quadriplicar i avui no és de témer cap perill. La riera Gravalosa es va dragar, enfondint-la, eixamplant-la i donant més altura a les motes, però després s’ha desbordat diverses vegades causant petites inundacions i danys i molèsties a la població i a l’agricultura del pla de Vilobí.
Amb les obres de millota que actualment es realitzen a la carretera GI-533, la que uneix Santa Coloma de Farners amb Girona, ha desaparegut un pont de dos ulls per salvar el pas sobre la riera Gravalosa i s’ha substituït per un de nou i amb més dimensió.
Resulta que l’antic pont biforat que acaba de desaparèixer deixava passar just el cabal d’aigua que engolia la riera durant el seu recorregut i l’aigua sobrant embotia i, revessant el nivell, travessava la carretera inundant el pla de Vilobí. Si no s’hi posa mà, a la primera rielada l’aigua sobresortirà per allà on està trencada la margenera Ezquerra, o sia, al pas del passallís que condueix a can Rodó i als dipòsits municipals d’aigües potables.
El problema de les inundacions és fácil de resoldre, sols falta voluntat política. L’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), a l’any 2002 va projectar fer una canalització que recollís l’aigua capaç d’engolir la riera Gravalosa per conduir-la, sense travessar la carretera, fins al riu Onyar.
L’obra va sortir a concurs públic de licitació per part de l’ACA, però quedà desert i, com és conegut, encara està pendent d’execució. Quelcom semblant es va fer amb la riera Banyacans quan es va construir el pont nou sobre l’Onyar als anys 80. La carretera sempre s’inundava i es va canalitzar directa al riu.
Reprendre la iniciativa per la bifurcació de la riera Gravalosa és deslliurar Vilobí de futures inundacions, per les quals tradicionalment ha estat perjudicat.

(Juny del 2007)